El superclàssic argentí: «Mama, dilluns no aniré a l'escola»

El Pedro, de 8 anys, ja li ha dit a la seva mare que si el seu equip perd la final de la Copa Libertadores aquest dissabte, dilluns no pensa anar a l’escola. “Cada vegada que s’enfronten River i Boca passa el mateix i més ara que es tracta de la finalíssima”, explica la seva mare al diari ‘La Nación’, de Buenos Aires. “No suporta les burles dels altres nens, que esperen els de l’equip contrari, els derrotats, per burlar-se d’ells i Pedro, com altres amics, ho pateix moltíssim, s’angoixa, ho passa fatal i alguns fins i tot es posen malalts”.

Des que es va saber que la final de la Libertadores era el partit del segle, a les escoles de Buenos Aires s’estan celebrant xerrades, tutories, programes especials de convivència i tallers sobre les emocions. Els debats que, habitualment, es dediquen a la primera hora del dia a comentar quatre o cinc notícies de la jornada s’han convertit en monotema: la finalíssima, no hi ha res més sobre què debatre.

“Alguna cosa estem fent malament, tots, si un nen de 8 anys no vol anar a l’escola després que el seu equip perdi una final, per més Libertadores, per més clàssic i partit del segle que sigui”, assenyala la psicòloga Ileana Berman al diari de Buenos Aires. “Els adults hauríem de donar exemple i treure ferro a un partit de futbol. No té sentit que uns nens facin 'bullying' (assetjament físic o psicològic a què sotmeten els seus companys, de forma continuada, un alumne) a d’altres. Els hem d’ensenyar a disfrutar del futbol més enllà del resultat, els hem d’ensenyar a respectar els altres, els diferents, i no convertir el futbol en una batalla a vida o mort”.

La veu dels experts: una educadora emocional

“És molt difícil, per no dir impossible, transmetre als nens tolerància i respecte per l’altre a les aules o al pati, a l’esbarjo, quan, amb motiu d’aquesta final apassionant, el Govern, la federació i fins i tot els clubs implicats han decidit prohibir que les aficions comparteixin el mateix estadi, impedint que hi hagi seguidors visitants en els dos partits d’aquesta final. ¿Ho aconseguirem nosaltres al pati de l’escola?”, comenta Cristina Gutiérrez, educadora emocional i directora de La Granja, una escola de Santa Maria de Palautordera. “Fins al mateix president de la nació, Mauricio Macri, va arribar a dir, al conèixer l’aparellament dels dos equips de Buenos Aires, que el perdedor patiria la derrota durant cent anys. Això què significa, ¿què concedia permís perquè la burla durés tots aquells anys? La veritat, no té sentit”.

“L’exemple és el que educa, no el que jo dic que està bé o malament, no l’exemple. És molt difícil convèncer els nens que un partit de futbol només és un partit de futbol quan veuen com es comporten els adults”, insisteix Gutiérrez. “Les emocions bàsiques que hi ha darrere del fanatisme són la ràbia i la por. I la ràbia i la por fan mal. La ràbia és perillosa perquè fa que et sentis sempre amenaçat, en estat d’alerta, a la defensiva i fa que la gent tingui la temptació de saltar-te a la jugular. I la por és horrible, la por et paralitza”.

El que li fa més mal a Gutiérrez, que conviu els 365 dies de l’any amb nens i joves, ésque li robin l’esport com a instrument educador. “L’esport i, molt especialment el futbol, que és present en totes les escoles i patis, aporta molts valors positius a la societat i els professors ens ajuda moltíssim a educar, a sumar. Educar és molt complex a qualsevol país del món. Jo, com a educadora, necessito l’esport perquè m’ajudi a educar els meus nens”.

I, és clar, si dos partits, una finalíssima, una derrota es converteixen en burles, odi, menyspreu i 'bullying', tot s’enfonsa. “No puc convertir el futbol en una cosa que em resta, no pots treure’m una de les meves eines favorites per educar, no puc prescindir-ne perquè es transformi en un virus maligne que m’intoxica l’ambient. Necessito l’esport per curar, no per emmalaltir. L’esport és saníssim per als nens, significa sacrifici, aixecar-te aviat els dissabtes i diumenges, compartir, solidaritat, equip, autonomia, ser líder, tenir voluntat, capacitat d’esforç, somriure, generar felicitat, patir junts i tolerar la frustració, no podem convertir-lo en una eina tòxica”.

“Som éssers socials, tenim la necessitat innata d’integrar-nos en un col·lectiu”, explica Laia Casas, professora i experta en neurociència aplicada a l’educació. “Aquest sentiment de pertinença és el que ens porta a encomanar-nos i sincronitzar-nos amb els estats emocionals dels nostres companys. Animar, corejar a l’uníson el nom del nostre equip o jugadors, o xiular-los quan no juguen al nostre gust, són bons exemples d’això”.

L’experta en neurociència

És evident que, com a individus dins d’un grup social, ens sentim alegres i feliços quan el nostre equip guanya un partit i, més encara, si es tracta d’una final com la Copa Libertadores. “Però aquesta joia, en cas de derrota,” continua explicant Casas, “pot transformar-se en disgustos, indignació i ira, i pot afectar la nostra capacitat per raonar i, fins i tot, conduir-nos a desenvolupar conductes de les quals ens puguem penedir.”

Casas, habituada a explicar bona part dels seus raonaments amb exemples, amb metàfores, explica que el cervell és un edifici amb tres pisos. “En un primer pis, en un primer estadi, hi ha la part instintiva, els instints bàsics, el que fa referència a la supervivència. Al segon pis hi ha les emocions més bàsiques. I, en el tercer, la capacitat de pensar, raonar, el que podríem conèixer com a autogestió. Quan es produeixen fenòmens d’aquest tipus, és a dir, emocions tan fortes, per a alguns, és clar, com una derrota de les dimensions que estem parlant, la irrigació sanguínia es concentra als dos primers pisos i ens arriba menys sang a la zona de raonament. ¿Què passa en aquells moments?, que ens venç la part irracional, animal, que tots tenim i esclaten les emocions més bàsiques”.

Casas, evidentment, coincideix amb Gutiérrez, en el sentit que hem d’educar amb l’exemple i, és clar, en el cas del futbol i la societat argentina, en el cas d’aquesta finalíssima, tot va en contra de l’educació dels nens. “En neurociència, parlem de neurones mirall, és a dir, quan observo una conducta exemplar, al meu cervell s’activen els mateixos circuits que em permeten copiar aquesta conducta. És evident que si es nega, prohibeix o evita la convivència de les aficions de River i Boca, l’exemple és nefast”.

Aquesta experta en neurociència aplicada a l’educació entén a les mil meravelles el sentiment dels Pedro de River i els Pedro de Boca perquè sap del seu sofriment. “Tots som capaços de visualitzar el moment que tem Pedro a l’escola, al pati, a l’esbarjo, tots. En un alumne que no se sent integrat a aquesta situació, que la tem, que la pateix, que la pateix, les estructures del seu cervell que s’activen a l’instant, al segon, són les mateixes que s’activen quan tenim un dolor físic, malgrat que estem saníssims. ¿Per què?, perquè somatitzen el mal de panxa, de cap, l’estrès. I estrès i aprenentatge, educació, són termes enfrontats, contraris”.

La visió del sociòleg Cardús

El sociòleg Salvador Cardús considera que l’Estat argentí, el govern i, fins i tot, el mateix president Mauricio Macri donant a entendre, no comprenent, no que la final és la pitjor notícia de totes i, fins i tot tement que les conseqüències per al perdedor es facin eternes i dolentes, té molta culpa. “Quan l’Estat no té, per la raó que sigui, inestabilitat política, crisi econòmica brutal, falta de credibilitat dels seus mandataris, la força necessària per aconseguir una presència simbòlica forta, apareixen identificacions com aquesta del futbol, que guanya força, precisament, per l’absència d’impuls i presència de l’Estat”.

La debilitat de l’Estat argentí i aquesta actitud de Macri, que dona per suposades moltes coses derivades d’aquesta finalíssima, fa que el futbol ocupi, segons Cardús, un lloc que no li correspon, amb una dimensió política enorme. “I si passem a l’educació, a les escoles, als nens, als joves” insisteix Cardús, “i prenem com a exemple el cas francès on els mestres, els professors, representen una mica més, molt més, que el coneixement, representen el mateix Estat, entendrem que aquest ensenyament sí que ajuda a la construcció d’una realitat política nacional”.

Si resulta, que és el cas argentí, que l’Estat té dificultats per situar-se per sobre de l’Esport, vol dir que l’escola se sent desprotegida, en crisi. “Ja no és”, continua explicant Cardús, “educar amb l’exemple, l’exemplaritat paternofilial, no, és una mica més greu, ja que significa que el mateix que passa en el futbol, que està fora del control d’un Estat integrador, passa amb l’Escola, incapaç de representar l’imperi de la llei”.

Pot ser que els nens que es comporten així amb els seus companys de classe, de pati, d’esbarjo, no siguin ‘hooligans’, però sí que tenen, sens dubte, segons tots els consultats un puntet, o puntàs, de fanatisme. “El fanatisme”, assenyala Cristina Gutiérrez, té cinc característiques: menyspreu al que és diferent, absència de realitat (no ets capaç de veure tota la realitat), idees inqüestionables (és això, i punt), visió quadriculada (no hi ha alternativa, ment prefixada) i zero esperit crític, absència de la part racional del cervell”.

La fonamental pertinença a un grup

Notícies relacionades

River-Boca: horari i on es pot veure a la TV la final de la Copa Libertadores

Vine a escalar i apunta’t a competir: s’obre el termini d’inscripcions

Cristina explica que després de menjar i dormir, la necessitat de pertinença a un grup és vital. “I pertànyer a River o a Boca és senzillíssim, et poses la seva samarreta, vas a veure els seus partits i els animes: ja ets de River o Boca”. A partir d’aquesta decisió, et sents important. “I fas el que sigui, el que et demanin, per poder continuar pertanyent al grup, en una actitud clarament trivial.”

El problema més gran d’aquest tipus de vinculació, de fanatisme, és que “com tu no has aconseguit els assoliments i objectius personals que t’has proposat en la vida, necessites assoliments aliens, els del teu equip. I és quan el futbol es converteix en la teva religió, en l’únic que et fa feliç... o desgraciat, si perds”.