El germà represaliat que va salvar la carrera de Zico

El seu delicte va ser haver sigut professor en el Programa Nacional d’Alfabetització (PNA), del Govern deJoão Goulart, a començaments de 1964. El 31 de març d’aquell any hi va haver alBrasil un cop d’Estat militar. “Allà va començar el meu malson, ja que ens van acusar a tots els docents de ser subversius”, explica Fernando Antunes Coimbra (Río de Janeiro, 1945).

“Jo tenia 18 anys i jugava a la base del Fluminense – relata Nando a EL PERIÓDICO–; només vaig voler ajudar alfabetitzant treballadors adults, que en aquella època eren molt explotats, per això els introduíem a la política i els explicàvem els seus drets”.

La dictadura militar

El seu cas és únic en la fosca etapa de la dictadura militar brasilera (1964-1985): un futbolista, de família coneguda, a qui el règim va perseguir, pels seus ideals, en els clubs que va jugar, fins i tot a Portugal. Va ser torturat i, per tota la pressió soferta, va acabar retirant-se, als 26 anys, per intentar no perjudicar els seus germans, principalment Zico.

La Comissió d’Amnistia, del Ministeri de Justícia, el va reconèixer el 2010 com un represaliat polític i es va convertir en el primer futbolista amnistiat al Brasil. “Va ser un reconeixement en vida del fet que vaig actuar correctament”, afirma.

Aquest traçut davanter esquerrà va conformar una saga, potser la més important del futbol brasiler: elsAntunes Coimbra. Quatre dels cinc homes van triomfar amb la pilota: Zeca (conegut como Antunes, ja mort), Nando, Edu... i Arthurzinho, o sigui Zico.

La persecució a Nando va afectar els Antunes Coimbra.“El meu germà Edu va ser el millor jugador del Brasil el 1969 i si no va anar a Mèxic 70 va ser per la meva causa, al seu lloc van cridar Dadá Maravilha, el protegit del president, el general Médici”, explica. “Una altra putada va ser amb Zico, que va marcar contra l’Argentina el gol de la classificació per als Jocs Olímpics de Munic 72 i no se'l van emportar, a aquestagentussa els encantava fotre els altres, tot i que només fos un noi de 19 anys”. Nando ho té clar: “Jo no em penedeixo de res, de fet, si pogués tornar enrere, ho faria tot exactament igual”.

Objectiu dels ‘milicos’

Les represàlies es van iniciar el 1964, quan el Fluminense el va cedir al Santos (no el dePelé), un club ja desaparegut a Vila Velha (Espírito Santos). Nando recorda: “Jo era un dels principals jugadors però el tècnic va ser acomiadat i el van substituir per un militar que ni em va adreçar la paraula i em va treure de l’equip”. 

Va jugar al tradicional Amèrica en què va formartrident ofensiuamb els seus germans: Antunes (un dels grans noms de la història del club) iEdu. “El 1967, teníem un tros d’equip”, assegura. L’exblaugranaEvaristo de Macedo, que començava com a entrenador, no va veure clar tenir una davantera familiar. I Nando va ser cedit al Madureira. “Vaig jugar a un gran nivell i, sense previ avís, el director de futbol em va apartar”. Es repetia la història. A través d’un amic va saber que un directiu era un xivato de la policia: “Va ser aleshores quan vaig tenir clar què passava”.

Infern a Lisboa

Va fitxar pelCeará, de Fortaleza, al nord del país. “Vaig estar menys d’un any, però em vaig tornar ídol en el club”, relata. Tot i que fos la terra d’origen del mariscal Castelo Branco (president del país entre 1964-67), allà no va patir cap represàlia. I li va arribar una oferta delBelenense, a Portugal.  “Sense saber-ho, vaig sortir del paradís per caure a l’infern”.

Amb 22 anys, vivia sol a l’hotel Eduardo VII; al centre de Lisboa, on una tarda dos tipus de vint-i-un botó del PIDE, la temuda policia política portuguesa, el van intimidar: “Com era fill de portuguès em van amenaçar en enviar-me a la Guerra de l’Àfrica, em vaig espantar moltíssim”.

El Belenense era l’equip del president portuguès, el militarAmérico Thomaz, i el club era afí al règim. Terroritzat, va trobar l’ajuda d’un directiu i va fugir cap a Rio de Janeiro, on no va explicar a ningú el que havia passat: “vaig dir-li a la meva família que no em vaig adaptar”.

Empresonat amb els seus cosins

El pitjor va arribar el 1970. La seva cosinaCecília, que també havia estat en el PNA, i el seu marit, José Novaes, van ser detinguts. “Vaig anar a casa de la meva tia i vaig acabar empresonat amb els meus cosins”. Va estar-se quatre dies en mans del DOPS (Departament d’Ordre Polític i Social), al carrer Barão de Mesquita. “Va ser horrible, em van humiliar, era un interrogatori darrere d’un altre, sempre encaputxat, va ser una cosa més psíquica que física”, recorda.

“Em van tenir dues nits dempeus amb les mans en alt, de cara a la paret, quan baixàvem els braços ens encaraven amb els mosquetons i les baionetes, de matinada sentíem els crits desesperats de la dones sent torturades, era una cosa aterridora”, recorda. La pressió dels seus dos germans Antunes i Edu, juntament amb la seva mare, a la porta de la comissària el va ajudar a sortir. La seva germana Zezé, coordinadora en el PNA, es va refugiar fora de Rio, a casa d’uns familiars. “La pitjor part se la va emportar la meva cosina i el seu marit, que van ser torturats durant tres mesos”, afirma.

Representant comercial

Notícies relacionades

El Barça reacciona en defensa i Parker afina l’atac

Alcaraz despatxa Xevtxenko i disfruta en la seva estrena a Madrid

Poc després, va penjar les botes, prematurament, després d’un pas fugaç pel Gil Vicente portuguès la temporada 1971-72. “Tots en la meva família sabíem que Zico anava a ser el millor del món, no podia perjudicar-lo més, l’havia de protegir”, assenyala. Es va dedicar a ser representant comercial.

El seusecret, només compartit amb la seva dona, el va rebel·lar tres dècades després. Jubilat, ha escrit dos llibres, té la pintura com a hobby, disfruta dels seus fills i nets, mentre fa conferències pel Brasil. Podria haver sigut polític. “No tinc estómac per a això i a més la meva dona va dir que em donaria una puntada de peu al cul”, compte somrient.