La pugna entre la Sepi i Escribano debilita el lideratge d’Indra en defensa

La fusió entre Indra i EM&E, coneguda a l’abril i ideada des del gener de l’any passat com el gran moviment per aixecar un campió nacional de la defensa (posteriorment reanomenat com a empresa tractora del sector), ha volat pels aires després d’onze mesos de negociacions, blindatges jurídics i tensió creixent entre accionistes. El desenllaç no només enterra una de les operacions corporatives més ambicioses del sector a Espanya, sinó una lluita de poder entre els seus accionistes més grans: d’una banda, la Moncloa i el seu braç armat, la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI), l’accionista més gran d’Indra amb el 28% de les accions; de l’altra, els germans Escribano, segons accionistes més grans amb el 14,3% a través de la firma familiar EM&E, a més de ser president –Ángel– i conseller – Javier–, respectivament. "Escribano ara està sol perquè en Defensa no et pots enfrontar a l’únic comprador que hi ha al mercat, que és el Govern", afegeix una font.

¿Què ha canviat perquè el Govern, que inicialment va veure amb bons ulls l’operació, en els últims mesos hagi canviat d’opinió argumentant que hi havia un conflicte d’interès? ¿Potser com va remarcar dijous la vicepresidenta primera i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, l’Executiu desconeixia el "conflicte d’interès" quan es va començar a forjar la fusió? "El Govern s’ha adonat que Escribano té la seva pròpia agenda i que està treballant des de la presidència d’Indra en favor de la seva companyia familiar", remarquen al sector. A la SEPI encara pesa la detenció del seu expresident Vicente Fernández en el marc del cas Cerdán-Ábalos, que hauria cobrat de Servinabar.

El que al principi es va presentar com una oportunitat industrial es va començar a percebre més endavant, amb el pas dels mesos, com una amenaça per a l’equilibri accionarial d’Indra. La malaguanyada fusió amb l’empresa familiar dels Escribano hauria apuntalat el control dels germans en la tecnològica i hauria deixat minvat el control accionarial de la SEPI. EM&E hauria passat d’un 14,3% de les accions d’Indra a un percentatge que podria haver arribat fins a un 30% del capital, mentre que el braç inversor de l’Estat s’hauria diluït fins a prop del 22% del capital en una potencial fusió per absorció.

¿Què queda del pla per acabar fent d’Indra en el campió nacional de la defensa? "El que sí que va sorgir de la presidència de Marc Murtra, abans que arribés Escribano a Indra, és la possible adquisició de Santa Bárbara Sistemas, però la manera de fer d’Ángel Escribano van malmetre l’operació", afegeix aquest directiu. El pla de Pedro Sánchez és accelerar la creació d’un gran grup espanyol que sigui capaç de competir amb gegants europeus com ara Leonardo, Thales, Safran, Dassault i Rheinmetall.

Un 38% més

¿I la valoració de 2.000 milions d’EM&E? Per mirar d’evitar un canvi en l’estructura accionarial, la SEPI podria haver plantejat una ampliació de capital amb subscripció preferent dels accionistes actuals després de la fusió i d’aquesta manera integrar la companyia madrilenya sense dilució, la qual cosa hauria representat un cost polític per al Govern tenint en compte el "conflicte d’interès" que hi ha actualment. EM&E ha passat d’una valoració el 2021 de 100 milions a una valoració avui dia de 2.000 milions gràcies als grans contractes aconseguits en els últims anys pel rearmament europeu.

Notícies relacionades

L’agroindústria ja suposa el 18% del PIB català

A la guerra sense intel·ligència

La caiguda de l’operació obre ara una nova etapa per a Indra. Onze mesos consumits en una integració fallida, amb soroll reputacional, tensió en l’accionariat i temps perdut per a una companyia que continua ben lluny del volum que tenen els seus grans rivals europeus. L’ambició d’aixecar un campió nacional de la defensa encara hi és, però el Govern haurà de decidir ara amb quins socis i sota quines regles té la intenció de construir-lo.

Perquè el fracàs de la fusió entre Indra i EM&E no ha sigut només l’entrebancada d’una operació corporativa. Ha sigut, sobretot, la constatació que en una empresa estratègica el control pesa tant com la lògica industrial. I que, quan xoquen entre si, a Espanya continua manant l’accionista públic.