Hierro, el pare de «la família»

Luis Rubiales parlava i ell escoltava amb atenció. A aquella hora, just quan el president de la federació espanyola anunciava l’acomiadament fulminant de Julen Lopetegui, Fernando Hierro no era encara el seleccionador espanyol. Van ser dues hores en què ‘La Roja’ no tenia entrenador. Tal qual. Rubiales parlava i Fernando Hierro, escortat a la seva dreta per Pedro Cortés, el veterà federatiu, i Chema Timor, assessor del nou president, el mirava amb atenció des de la primera fila del sumptuós estadi del Krasnodar. En aquell moment no li havia dit que sí a Rubiales.

A aquella hora, ja podia ser el successor de Lopetegui, l’home que va negociar el seu fitxatge pel Madrid a l’esquena d’Espanya. Però, fidel com és en la seva actitud vital, va demanar una mica de temps per respondre afirmativament a Rubiales. Tampoc no tenia tot el temps del món. Més aviat, un parell d’hores. I va acceptar “el repte”, com ell mateix va dir després, perquè es tractava “d’un acte de responsabilitat”.

No podia deixar tirat a la seva selecció, aquella en què ha jugat 13 anys, disputant quatre Mundials (ni un minut a Itàlia-90, intocable a Estats Units-94, França-98 i Corea-Japó-2002), a més de ser l’ideòleg, al costat del tacte i la saviesa de “Vicente”, així anomena ell a Del Bosque, a Sud-àfrica-2010.

Des d’aquell dia, no fa ni una setmana, Hierro va crear “la família” de la selecció. I li va tocar a ell, un tècnic sense cap gairebé experiència (un any a l’Oviedo a Segona Divisió A i un altre com a ajudant d’Ancelotti al Bernabéu), posar-se al capdavant del tsunami. Sense cap por. I sobretot sense grimpar per un lloc per al tot just 24 hores abans no s’havia vist mai. El seu mòbil estava a punt d’esclatar, recollint prop de 500 missatges de “la gent del futbol”, com li encanta recordar. 

El primer que va fer Hierro va ser “mirar als ulls de tots. Per començar, el president Rubiales, amb qui ni tan sols ha negociat un contracte. Bastant va tenir amb posar-se el xandall i dirigir el primer entrenament, tot just 48 hores del debut mundialista a Sotxi contra Portugal.

Es va posar el xandall, però abans va cridar, això sí, a la seva gent de confiança: Julián Calero (segon entrenador) i Juan Carlos Martínez (preparador físic). Va mantenir a part del quadre tècnic de Lopetegui (l’exblaugrana Albert Celades és el nexe tàctic amb la vella estructura, a més de José Manuel Ochotorena, l’històric preparador de porters, i Antolín Gonzalo, antic observador de Del Bosque, Lopetegui i ara Hierro).

Va cridar, això sí, i de forma urgent, també a Carlos Marchena, l’exinternacional espanyol perquè exercís de contacte amb els jugadors. Completat molt de pressa el grup de treball (Calciner, Martínez i Marchena van arribar el mateix divendres, hores abans del partit a Sotxi), Hierro es va ficar llavors en la ment dels jugadors. Uns futbolistes desconcertats per la magnitud de la tempesta que els va caure al damunt.

Hierro no va fer cap revolució. Va mantenir els pilars de Lopetegui, però va aprofitar la seva influència i jerarquia per anar convencent els jugadors, obsessionat com estava en apaivagar el clima volcànic que esquitxava la selecció a la luxosa acadèmia de Krasnodar. “El que es tracta és no espatllar, el que es tracta és de posar seny i normalitat”, va proclamar Hierro a tot aquell que el volia escoltar. A poc a poc, anava fomentant aquest esperit de “família” que va airejar quan De Gea, “un dels nostres”, queia deprimit per tan groller error a Sotxi. “Als nostres no els deixem tirats”, va cridar Hierro.

Els codis del vestuari

Notícies relacionades

La tortura de De Gea

Hierro, sobre De Gea: «És un dels nostres"

Va gestionar al grup des de l’autoritat i la intuïció que li proporciona, com recorda sempre, haver “estat 30 anys envoltats de la pilota”. Hierro parla el llenguatge del futbolista, interpreta els seus codis, olora els silencis del vestuari, on porta més de vida (aquest malagueny de Vélez Málaga té 50 anys). No necessita coachs mentals (Juan Carlos Campillo se’n va anar a Madrid amb Lopetegui, el seu cap) per apaivagar l’ambient ni gestionar amb èxit el control emocional dels seus jugadors.

Davant de la tempesta, sempre un somriure, unit a un discurs directe, qui treballa amb dos ajudants (Calciner, exentrenador del Navalcarnero i comissari a la policia municipal de Madrid, i Martínez, que ja va ser preparador físic en les categories inferiors de la selecció) que van ser llavors col·laboradors de Lopetegui al Porto. Apassionat i ple de caràcter quan era jugador i capità del Madrid, Hierro ha canviat ara en un tècnic assossegat i reflexiu com es va veure al seu debut a Sotxi, encara que l’americana no li durés ni 20 minuts. Hierro camina i somriu, mariscal com a defensa, pare de família nombrosa ara. Té 23 fills, 23 jugadors.