Història i històries del Karma de la plaça Reial, 1978-2026: «La gent ho aguantava tot per ser allí»

La sala va informar del seu tancament la setmana passada. Les xarxes socials es van omplir de nostàlgia i aventures personals. Ha arribat el moment d’explicar la història del Karma, la clausura del qual va estar motivada per la inesperada mort, el novembre passat, del ‘Maño’, als 74 anys. «No tenia sentit continuar sense la persona que era l’essència del Karma», expliquen fonts coneixedores de la situació. Perquè vagin coneixent el ‘Maño’, «tot un personatge» segons repeteixen les persones consultades: la cançó ‘Born to be wild’, de Steppenwolf, l’entusiasmava i era més o menys la seva divisa.

De la pizzeria Rivolta al Karma

‘El Maño’, nascut a Híjar (Terol), va obrir el Karma juntament amb Juan Andrés Aguilera, mort el 2014, el 31 de desembre del 1978, amb un concert de Jaume Sisa. Tots dos s’havien conegut a Giessen (Alemanya), on ‘el Maño’ treballava en una fàbrica. Ja a Barcelona, van treballar a la pizzeria Rivolta del carrer de l’Hospital, quarter general de llibertaris, artistes i bohemis a la desfermada Barcelona postfranquista. D’allí van passar a muntar el Karma a la plaça Reial, on els aires peluts també es reflectien en noms d’establiments com el bar musical Minotauro o l’hostal Kabul, destinació mítica, la capital afganesa, de les rutes ‘hippies’, per l’opi i l’haixix. El Kabul és avui un exitós ‘party hostel’, no l’ha afectat el canvi de la visió general sobre la ciutat. També hi havia el Glaciar al front ‘underground’.

Concerts

El Karma va programar la tira de concerts fins a principis dels anys 80.Aurelio Morata va actuar allí com a membre de Los Rebeldes, i en el seu llibre recent ‘Melodías inconfesables’ (editorial 66 rpm) recorda amb detall la primera vegada que va veure actuar Manolo García, al Karma, el 1980. Va ser com a bateria de Sergio Makaroff, amb Esteban Hirschfeld als teclats, Antonio Fidel al baix i Josep Lluís Pérez al baix. El grup d’acompanyament de Makaroff seria ben aviat Los Rápidos, amb Manolo García com a cantant, preàmbul de Los Burros i El Último de la Fila.

«L’escenari era davant de la cabina del discjòquei –comenta Morata–. Flowers ja estava allí. Les sales on es podia tocar eren poques: Magic, Zeleste i Karma. També, Lipstick [als actuals cines Verdi] i La Orquídea [a Bruniquer, Gràcia], tot i que eren més irregulars en la seva programació i més petites».

Potatge musical en temps de canvi

Sense ànim exhaustiu, al Karma van actuar tots els citats, inclosos Los Rápidos com a tals, i Gato Pérez, Neuronium, La Banda Trapera del Río, Oriol Tramvia, Pau Riba, Pernil Latino, l’Orquestra Plateria, Manzanita i Los Suaves. Un potatge bastant representatiu de la música que es coïa en el canvi de dècada.

Roberto Tierz i els seus socis van obrir el Sidecar a la plaça Reial el novembre del 1982. Habitual, abans, del Zeleste i el Karma, Tierz destaca un avantatge del segon sobre el primer. «Una vegada acabat el concert, no et posaven Weather Report, sinó música per ballar i lligar, tant salsa com rock-and-roll», exposa.

Xauarmes de porc

El Karma va oferir com a mínim uns dels primers xauarmes de Barcelona, si no els primers, al bar a peu de carrer. «Fèiem la bola de carn nosaltres amb pernils desossats de porc –va explicar el ‘Maño’ a Xavier Theros en el llibre ‘Vida i miracles de la plaça Reial’ (Alberti, 2019)–. Veníem 200 quilos de carn a la setmana». Esperàvem que cap musulmà mengés porc inadvertidament. El rostidor giratori va arribar d’Amsterdam.

Jesús Moreno, propietari de Discos Revólver, va entrar com a discjòquei al Karma el 1983, calcula, i allí va seguir fins al 2000. Venia de punxar a Les Enfants Terribles, avui el club de música electrònica Les Enfants Brillants. «Estava fart de punxar heavy», indica. Al Karma va tenir pressupost il·limitat per comprar discos i va donar una nova orientació a la selecció musical: qualsevol novetat que omplís la pista (de Depeche Mode The Cure, sense oblidar la ‘movida’ madrilenya) i infiltracions de rock clàssic (Moreno va convertir ‘Ballroom blitz’, de The Sweet, en un himne de la nit kàrmica). El patró de guitarres del moment i del passat es mantindria fins al final. Grunge, Britpop, la fusió de Red Hot Chilli Peppers i Rage Against the Machine, rock escandinau, indie pop, indie rock... combinats, per exemple, amb Led Zeppelin o AC/DC.

Dies ‘manguis’

Els 80 van ser temps molt ‘manguis’ a la Reial. «Calia ser dur a la porta perquè la plaça era dura», explica José Luis Herrero, porter del Karma entre el 1988 i el 2000. Un dels seus companys era el karateka Jordi Edo, seleccionador de la Federació Catalana de Karate per a la categoria Kumite Junior fins fa uns mesos. En més d’un enrenou van donar un cop de mà els nois del Karma i el mateix ‘Maño’, que ni davant navalles s’acoquinava, al pròxim restaurant El Tobogán, recorda Manoli Amigo, propietària de l’establiment.«Per als Jocs Olímpics del 92, van fer neteja a la plaça –prossegueix–. Quan volen, poden».

El Karma era eminentment «cerveser», informa Joaquín Martín, cambrer a la sala des del 1985 fins al seu tancament. En un cap de setmana, detalla, podien volar 10 barrils de 50 litres i 70 caixes de 24 mitjanes o terços. En got de tub, com els combinats (JB, Cutty Sark, Beefeater i Bacardí eren les marques estàndard), fins al final. Per cert: ¿alcohol de garrafa? «Mai». Tot i que hi havia tres factors que podien fer-ho sospitar. Primer: els refrescos eren de màquina, «i el gust d’aquests xarops mai és com el del refresc d’ampolla». Segon: les copes se servien «carregadíssimes de licor, dos gintònics del Karma equivalien a quatre de qualsevol altre lloc». I tercer: el Karma fabricava el seu propi gel (algunes emergències havia solucionat al Sidecar i al Magic), dur com el diamant. No es fonia ni amb un bufador i, per tant, no aigualia el combinat. En resum: la ressaca era monumental perquè l’alcohol ingerit era molt. L’alcohol de garrafa és una excusa clàssica per a les ressaques de campionat. Després van venir els ‘coscorrones’ de vodka amb tònica i més endavant els xopets de Jägermeister o de Fireball.

Chez Popof, estació terminal

Luís Furtado i Caleb Molinero van ser els últims discjòqueis del Karma. Molinero, des del 2020, poc abans de la pandèmia, fins al tancament. Era client des que va començar a noctambular a finals dels 90, fent la ruta que ell i els seus amics van batejar com a ‘Sidekarma’. Primer al Sidecar i després al Karma, que tancava més tard (a les cinc de dimarts a dijous i a les sis els divendres i els dissabtes, en els últims temps). A aquest itinerari hi afegeix Óscar Moon, cantant de We Are Mono, una prèvia al Malpaso i una estació terminal a l’‘after’ Chez Popof, «on feia olor de tot menys de salut». Moon, que va punxar al Karma del 1996 al 2002, recorda ‘el Maño’ com «el capità del vaixell, recollint gots i fregant el terra; fins que no estava tot bé, no se n’anava». Bé, tampoc exagerem. Tenia temps de prendre’s l’última al Magic, que tancava més tard.

Local en propietat i amb llicències suculentes

Notícies relacionades

Cap Butaca Buida es referma amb un nou rècord de 81.513 espectadors

El D’A honra Mia Hansen-Love

El Karma coixejava des de la sortida de la pandèmia, amb una plaça Reial turistificada a més no poder i el seu aliat el Sidecar traspassat el 2023. No va intentar adaptar-se als temps i va menysprear la comunicació en les xarxes socials. «Abans cremo el local que posar música urbana», se li va sentir dir al ‘Maño’. En contra d’algunes coses que s’han escrit, el Karma és local de propietat de la societat ara en mans dels hereus del ‘Maño’ i Juan Andrés Aguilera. I té unes llicències molt suculentes. Ja ho veurem.