29 maig 2020

Anar al contingut

«NO HE MATAT NINGÚ»

La tortura de De Gea

El porter espanyol es defensa de les crítiques pel seu error en el gol de Cristiano que el posa, de nou, sota sospita

Marcos López

La tortura de De Gea

MURAD SEZER

De sobte, una càmera de televisió, capritxosa ella, es va aturar en una dona. Era el descans del Portugal-Espanya. Li faltava l’aire a aquella desconeguda dona, contorbada com estava, ventant-se de forma pressuda el disgust. Gairebé ningú sabia que aquesta dona, atrapada als monitors del circuit tancat era la mare de David de Gea, un porter que és un Déu a l’United (elegit en quatre dels cinc últims anys com el millor jugador a Old Trafford) i al qual se’l veu torturat quan es vesteix amb la samarreta d’Espanya. Dues ànimes conviuen en un estilitzat cos, a què no han parat de tremolar-li les mans. Tant a Vila-real com a Sotxi.

“No he matat ningú” (De Gea)

 “No he matat ningú”, va dir encara a les entranyes de l’estadi rus, torturat com camina per aquella pilota que se li va escapar en l’amistós davant de Suïssa i desconcertat perquè aquest tret, res enverinat de Cristiano, el va condemnar. “Per aprendre a triomfar primer has d’aprendre a fallar. Seguim”, va escriure hores més tard el porter, de 27 anys, al seu compte de Twitter, mentre digeria una desastrosa nit que li emparenta, molt a la seva pena, amb Arconada (Eurocopa 84 a França) i Zubizarreta (Mundial 98 també a França). “No es tracta de no equivocar-se, es tracta de no rendir-se mai”, li va replicar, a la mateixa xarxa social, Sergio Ramos, el capità de la selecció espanyola.

 “Si per una fallada canviéssim el jugador que falli...”, es preguntava De Gea, proclamant, malgrat tot, que és “un home feliç”. No ho semblava, per molt que hi insistís. “Estic molt tranquil”, deia, una vegada i una altra, com si intentés autoconvèncer-se. “Soc feliç, encara que sembli seriós”, va afegir més tard.

Feliç ha de ser per la dimensió que ha adquirit la seva figura a la Premier, convertit en un dels millors porters, mentre denota la seva infelicitat quan juga amb la selecció, castigat com està per no estar a l’altura d’un mite. Casillas sempre juga al seu costat. És igual on sigui. Aquesta porteria li pertany a qui va ser el símbol de la millor generació d’Espanya. I, de moment, De Gea, encara que no ho digui públicament, se sent un ‘okupa’ en aquest temple casillista. No la siente suya, pese a que le pertenece desde hace dos años, coincidiendo con el trauma de la Eurocopa del 2016 y el inicio tormentoso del Mundial 2018.

“Ets el millor i punt”, va escriure Juan Mata, al seu company i amic a l’United. A Old Trafford ho és. I sense cap dubte, capaç de sostenir la comparació amb un altre porter llegendari com era el danès Peter Schmeichel. Sembla mentida que convisquin dos cossos tan diversos sota un mateix porter. A més, aquest rostre inexpressiu amb què sol jugar li permet ocultar totes les seves emocions. Divendres quan Cristiano va disparar sense cap fe i va llançar el cos a terra no va imaginar mai que se li trencarien les mans.

Inexpressiu com ha sigut sempre no pot evitar sentir-se incomprès i poc estimat

I llavors es va quedar sol. Literalment. Els altres van mirar cap endavant, mentre De Gea mirava al cel airejant la seva desgràcia. Ni un sol crit, ni un mal gest, res fora del que és normal. Fred com sempre. En la part i, per descomptat, en la dolenta. “David és un dels nostres. Som una família i a ningú de la família no se’l deixa tirat”, va cridar amb energia Fernando Hierro, el seleccionador espanyol.

“Amb mi, la crítica general és dolenta. Hi va haver un moment que no se’m va defensar quan se’m podia haver defensat” (De Gea)

Però no hi ha manera que De Gea se senti estimat. Abans de volar a Rússia i quan la selecció va rebre la visita de Pedro Sánchez, el nou president del Govern, ell es va quedar igual de fred. No oblida les crítiques que li va abocar quan se'l va involucrar en un escàndol sexual poc abans d’iniciar-se l’Eurocopa del 2016, aquella en què ell mateix va jubilar esportivament Casillas. “Vaig parlar amb ell, em va demanar disculpes, les vaig acceptar i li vaig dir que igual que va parlar de mi al seu dia, serien justes unes disculpes públiques”, va explicar De Gea sobre el polític.

“Amb mi, la crítica general és dolenta. Hi va haver un moment en què no se’m va defensar quan se’m podia haver defensat”, va argumentar per justificar la seva decisió de quedar-se amb les mans a la butxaca del xandall quan la resta d’Espanya sí que aplaudia Sánchez. Ningú l’aplaudeix ara a De Gea, a qui les seves mans no el deixen viure tranquil.