Quan el rugbi es jugava amb patilles i a la mà

Hi va haver un temps en què el rugbi es jugava a la mà i amb patilles. Hi jugaven paios grossos, a qui els penjaven els quilos, però també paios d’allò més normals, a qui els penjaven les samarretes. Paios que portaven una doble vida. La de cada dia, en una oficina, en una comissaria, en un hospital, en una universitat o a les entranyes d’una mina, i l’altra, la que els va portar a escriure alguns d’aquells moments pels quals la vida val la pena. En un camp de rugbi. Sota la pluja, en el fang, enmig de cops i més cops, en tremendes batalles davant les quals qualsevol s’hauria rendit al cap de cinc minuts. Ells, no. Per ells, el rugbi era la seva única vida. I es deixaven la pell en cada partit. Estimaven aquest joc i estimaven el seu país.

En esos tiempos, en que todavía se imponía la vieja descripción del  escritor francés Jean Giraudoux («Un equipo consta de 15 jugadores: ocho son fuertes y activos; dos, ligeros y astutos; cuatro, altos y rápidos; uno, por último, es modelo de flema y sangre fría. Justamente, la proporción ideal entre los hombres»), a Gales le acompañaba un aire especial. Desde la distancia, en blanco y negro y con la voz de Celso Vázquez, aquel grupo de casacas rojas, con las tres plumas de avestruz en el pecho y el símbolo del dragón en el corazón, era más cautivador que ninguno.

En aquells temps, en què encara s’imposava la vella descripció de l’escriptor francès Jean Giadaoux («Un equip consta de 15 jugadors: vuit són forts i actius; dos, lleugers i astuts; quatre, alts i ràpids; un, finalment, és model de flegma i sang freda. Justament, la proporció ideal entre els homes»), a Gal·les l’acompanyava un aire especial. Des de la distància, en blanc i negre i amb la veu de Celso Vázquez, aquell grup de casaques vermelles, amb les tres plomes d’estruç al pit i el símbol del drac al cor, era més captivador que cap.

I no tan sols perquè guanyava. Encara ara, a la selecció d’aquella dècada (1969-79) se la considera un dels millors equips de sempre, amb un domini absolut en el Cinc Nacions i alguns dels noms que també figuren en el quadro d’honor d’aquest esport: Gareth Edwads, Barry John, Phil Bennett o JPR Williams, a qui no es va veure mai jugar amb les mitges apujades. Rugbi pur.

«Els anglesos juguem al rugbi perquè el vam inventar; els escocesos i els irlandesos per la seva animadversió a tot el que sigui anglès i així poder aspirar a derrotar-nos; i els gal·lesos perquè semblen haver nascut per a això». Ho va dir fa temps un jugador anglès, amb una resignada admiració pels qui els desafiaven al camp amb aquell esperit obrer que els feia lluitar per cada pilota amb la mateixa valentia amb què els seus pares baixaven a la mina. 

Sense conèixer-la, Gal·les era una terra encantadora, un país de miners deien, que es rebel·lava contra el pes de l’imperi. Una terra tan estranya com el títol del seu himne: Hen Wlad Fy Nhadau. Tan allunyat de l’anglès com els qui el cantaven, sovint entre llàgrimes, com si més que per a un partit es preparessin per a la guerra. Ho era quan al davant apareixia una samarreta blanca amb una rosa. La Terra dels meus pares és molt més que un càntic. Qualsevol que l’hagi sentit a Cardiff no podrà oblidar-lo mai.

«La terra dels meus pares és tan estimada per a mi (...) Els seus braus guerrers, meravellosos patriotes, per la llibertat van donar la sang. Terra, terra, juro lleialtat a la meva terra (...) Si l’enemic oprimeix la meva terra sota els seus peus, el vell idioma dels gal·lesos seguirà sempre viu. L’horrible mà de la traïció no pot impedir la musa ni silenciar l’arpa del meu país».

ANGLATERRA, L'ENEMIC COMÚ

Igual que el Flower of Scotland, que a Edimburg canten com si milers de William Wallace estiguessin a la grada i a la gespa, a punt per clavar una puntada de peu al cul dels anglesos. «Guanyar a França és un plaer, a Anglaterra, una obligació», proclamen. Ells tenen el seu duel particular enmig del Sis Nacions, la Calcuta Cup, que va néixer a l’Índia colonial, el 25 de desembre de 1873, quan a dos oficials, un d’escocès i un d’anglès, se’ls va acudir celebrar el Nadal amb un partit de rugbi. Diuen les cròniques que els escocesos van necessitar recórrer a gal·lesos i irlandesos i que els van convèncer amb una promesa molt rugbística: barra lliure després del partit. Potser llavors va néixer el tercer temps, el col·leguisme entre els equips, la trompada final.

Ningú té més enemics que Anglaterra. I Gal·les sempre ha estat en primera fila. Pocs episodis descriuen més bé aquesta rivalitat molt més enllà del camp que el missatge que Phil Bennet, exercint de capità, va llançar abans d’un partit el 1977: «Mireu el que han fet amb Gal·les aquests bastards. S’han emportat el nostre carbó, ens han pres l’aigua, ens han arrabassat l’acer. Compren les nostres cases i després hi viuen 15 dies a l’any a tot estirar. ¿I què ens han donat a canvi? Res, absolutament res. Hem sigut explotats, hem sigut violats, hem sigut sotmesos i castigats... Això han fet els anglesos. I contra aquests paios jugareu aquesta tarda».

«Mireu el que han fet amb Gal·les aquests bastards. Hem sigut explotats, hem sigut violats, hem sigut sotmesos i castigats... Això han fet els anglesos. I contra aquests paios jugareu aquesta tarda». (Phil Bennet, capità de Gal·les)

Uno de aquellos héroes, ni muy alto (1,73), ni muy fuerte (75 kilos), muy lejos de los superatletas de hierro del rugby profesionalizado actual (el medio melé galés, Rhys Webb mide 1,83 y pesa 93 kilos), era Gareth Edwards, un hijo de minero que  estuvo muy cerca de dedicarse al fútbol pero que acabó eligiendo el rugby a pesar de no poder cumplir su gran deseo. Quería jugar de centro. Pero en una de las primeras pruebas, con menos de 15 años, el entrenador le quitó de esa posición. Era demasiado pequeño, pinta de enclenque y tuvo miedo de que le lesionaran. 

Un d’aquells herois, ni gaire alt (1,73), ni gaire fort (75 quilos ), molt lluny dels superatletes de ferro del rugbi professionalitzat actual (el mig de melé gal·lès Rhys Webb fa 1,83 i pesa 93 quilos), era Gareth Edwards, un fill de miner que  va estar molt a prop de dedicar-se al futbol però va acabar triant el rugbi, malgrat no poder complir el seu gran desig. Volia jugar de centre. Però en una de les primeres proves, amb menys de 15 anys, l’entrenador el va treure d’aquesta posició. Era massa petit, tenia pinta d’escanyolit i li va fer por que el lesionessin. 

EL MILLOR DE LA HISTÒRIA

El professor d’educació física del col·legi el va convèncer perquè es col·loqués de mig de melé. I des d’aquell dia, Gal·les se sent en deute amb aquell mestre, Bill Samuel, el responsable de descobrir el qui la revista Rugby World va elegir el 2003 com el millor jugador de tots els temps. Va debutar amb la selecció als 19 anys, als 20 n’era el capità i va jugar 53 partits consecutius. «Era increïble corrent, passant, xutant i llegint el partit. Va jugar als 70 però si jugués ara, continuaria sent el millor». Ho va dir un anglès. Un dels grans capitans de la rosa, Will Carling.

 

Notícies relacionades

Vine a escalar i queda't a dormir

Alonso qualifica de "fàcil" la renovació per Aston Martin

Edwards té l’honor de ser el  punt final de That Try. Dues paraules que contenen una jugada mítica, el millor assaig de la història. No jugava com un drac; jugava acompanyat d’altres gal·lesos com un Barbarian, la selecció mundial que durant anys va tenir una aura èpica i que el nou rugbi ha anat apagant. Un equip al qual s’accedia només per invitació, sense rebre res a canvi excepte l’honor de vestir aquella samarreta. N’hi havia prou i de sobres. I complir un dels manaments dels Barbarians: «El rugbi és un esport al qual poden jugar homes de totes les classes, però no hi estan admesos els mal esportistes de cap classe».

Va passar el 1973 contra els All Blacks i Nova Zelanda i hi ha qui recita de memòria la narració d’aquell atac. Passada a passada durant 25 segons màgics. ¿On es va jugar? A Cardiff, no cal dir-ho. A Gal·les. A la terra dels seus pares.