Esprint final cap a Rio

Davant la proximitat de l'Europeu, a Jessica Vall (Barcelona, 22 de novembre de 1988) se li il·lumina la mirada. Encara no és Rio, la cita per la qual ha estat treballant de forma conscienciosa aquests últims quatre anys i amb la qual ha estat so­miant tota la seva vida. Però sí que és una excel·lent oportunitat per enfrontar-se amb algunes de les rivals que es trobarà als Jocs. Adrenalina i competició amb majúscules.

«Desitjo viure aquell moment quan sents nervis a l'estómac. Però nervis bons, de ganes que tot comenci. Al final el que vull és competir. És el que m'agrada», afirma la medallista del Mundial de Kazan 2015, convertida, pel bronze que va aconseguir en els 200 braça, en un dels referents de l'equip espanyol per als Jocs.

Vall s'ha inscrit en els 50 i els 200 braça a l'Europeu de Londres. I tant ella com el seu tècnic Jordi Jou admeten que no han preparat específicament aquest campionat («acabem de completar tot el treball d'intensitat»), encara que, en qualsevol cas, viatgen amb la idea de competir i provar tots els detalls que han estat polint des de l'Open d'Espanya, on va aconseguir les mínimes olímpiques en els 100 (1.07.40 minuts) i 200 braça (2.24.45 minuts).

«La Jessica ha d'aprofitar aquestes competicions com l'Europeu o el Mare Nostrum, amb gent de nivell o fins i tot més bona que ella, per provar-se», explica Jou, fondista i especialista d'aigües obertes fins a la seva retirada el 2006, escollit l'any passat com el millor tècnic de l'any a Espanya, que també tutela l'olímpica África Zamorano, classificada en els 200 esquena per a Rio. «Amb la Jessica i l'África intentarem trencar el mínim la preparació i aprofitar aquesta cita com a treball d'intensitat».

Sortides i viratges

«Vull veure com m'adapto a tots els canvis en què hem treballat. Als entrenaments veig que van sortint. Però allà amb els nervis, la competició... No sé si els faré. Això com el primer test», revela la nedadora barcelonina sobre el treball específic que han desenvolupat amb el biomecànic Andreu Roig, del CAR de Sant Cugat.

Amb els seus informes intentarà llimar aquelles dècimes que li permetin assentar-se en l'elit, sobretot en les sortides i en els viratges, perquè sap que la diferència que separa un podi d'un diploma olímpic és inapreciable, i que els 200 braça són un territori amb una vintena de nedadores en marques molt semblants.

L'evolució a la piscina d'aquesta llicenciada en Biomedicina i tècnica del laboratori al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona ha sigut espectacular des de la seva primera aparició internacional als Jocs del Mediterrani del 2013, on va pujar al podi amb un or i dues plates. «A partir de llavors va ser quan m'ho vaig començar a creure. Quan vaig veure que l'esforç té la seva recompensa», explica la Jessica, de físic petit (1,63 i 52 quilos) i de tècnica perfecta. «Treballàvem i ho fèiem a fons. Però no havia tingut l'oportunitat d'anar a la selecció. Quan va tornar de la primera concentració, em va dir: 'Ens hem d'entrenar més', perquè va veure com s'entrenaven tots. Que siguin els nedadors els que t'exigeixen, et dóna més força», assumeix Jou. Després van arribar el bronze a l'Europeu de Berlín 2014 i el de Kazan 2015, compartint el crono i la tercera plaça amb la danesa Rikke Moller Pedersen i la xinesa Shi Jinglin.

Seria difícil discernir a qui li fa més il·lusió la cita de Rio. «Me'n recordo de Barcelona i tenia només quatre anys. De la inauguració amb la Fura dels Baus», assegura la Jessica. «A mi em va agafar amb 14 anys. Anava al col·le amb la carpeta forrada amb fotos dels nedadors», recorda Jou. Així que la nedadora del Sant Andreu està dedicada en cos i ànima a entrenar-se després d'obtenir una excedència a la feina fins després dels Jocs. Des de les sis fins a les nou del matí i de les tres a les set de la tarda cada dia viu a la piscina, a més de cuidar especialment aspectes de la preparació com l'alimentació i el descans.

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

«Al final ens agrada el nostre dia a dia, el sacrifici, aixecar-te amb un objectiu i lluitar per ell», explica Vall, que descobreix que el seu marit, un exnedador, és el primer que li diu que aprofiti el moment, perquè és molt difícil trobar aquesta motivació, no només en l'esport, sinó en altres aspectes de la vida. «Per això vull aprofitar aquesta oportunitat», afirma Vall. «M'aixeco tots els dies amb ganes d'entrenar-me, de superar-me. No hi ha cap dia que pensi: 'Em quedaria al llit'. Quan passi, sé que hauré de pensar en la meva retirada».

El que de cap manera vol la nedadora barcelonina és posar-se més pressió per la medalla que va obtenir a Kazan. «El repte és que estigui preparada per a qualsevol mena de carrera que es doni, perquè ella es troba a gust en la competició», diu el seu entrenador. «No parteixo de la medalla del Mundial. Parteixo de zero. No ha de suposar cap obligació, però tinc la il·lusió de lluitar per entrar a les finals. Al final el que vull és que cada vegada que toqui la paret, que espero que siguin les màximes vegades possibles, senti que ho he donat tot».