Portaveus d'ells mateixos

No fa falta un olfacte desenvolupat per percebre que al vestidor del FC Barcelona corren vents hostils amb la premsa esportiva. Recordem els fets: Gerard Piqué esquiva els micròfons després dels partits i es comunica amb els seus seguidors a través de l'aplicació Periscope. I editorialitza sobre la qüestió: «Les zones mixtes estan molt bé i atendré la premsa sempre que em toqui. Els periodistes són bona gent i se'ls ha d'atendre. Però a vegades passa el que passa: contestes i et tallen; després emeten el que volen, només les respostes i les paraules que interessen per vendre més. Aquí no hi ha malentesos, que últimament n'hi ha hagut massa».

No és l'únic cas de jugador dedicat a amonestar la classe periodística. És difícil d'oblidar la cruesa de Dani Alves a través d'Instagram. «Avui som objectes utilitzats per la premsa perquè ells se'n beneficiïn, perquè ells venguin diaris. Cada vegada més es parla menys de futbol, d'estratègia, de les jugades, dels gols, de les parades i de l'espectacle. Quina puta porqueria que són».

El magnífic lateral que és Jordi Alba també va vociferar a compte d'un fet tan trivial com una cartolina groga que no li van ensenyar contra l'Arsenal. «O jo no hi era o alguns mitjans han vist un altre partit. I com això, moltes altres coses. Confirmar i després informar». Una nota a Instagram que portava els hashtags en caixa alta perquè resultessin més exclamatius: «#DEJARDEMANIPULARINFORMACION #BASTAYADEENGAÑARALAGENTE».

Es podrien incloure en aquest repertori les freqüents frases impacients de Luis Enrique en les rodes de premsa. O l'incident físic del pare de Neymar amb unes càmeres en posició paparazzi.

PELL FINA

És evident que el respecte pel periodisme escasseja. ¿Estan carregats de raons els futbolistes? Sempre costa jutjar la sensibilitat d'altres i el gruix o la finor de la seva pell. Però es diria que aquesta desconfiança no és nova. En tot cas, ara poden esbombar-la directament a l'aficionat. Abans aquestes friccions es resolien en privat.

Tot i així, sembla que avui ha fet forat una animadversió més agra que en altres èpoques. «Abans la relació entre el periodista i el jugador era més pròxima i personal. Ara em consta que al vestidor del Barça hi ha cert malestar amb algun segment del periodisme per com se'ls representa en algunes informacions», apunta Joaquim Maria Puyal, de Catalunya Ràdio.

¿Serem cada vegada menys necessaris els periodistes com a intermediaris? «Vivim en una època en què els avenços tecnològics ofereixen noves possibilitats i no podem fer cap altra cosa que adaptar-nos-hi. A més, el periodisme i el seu model de negoci estan en crisi i el mateix periodista ha perdut força i personalitat. Els protagonistes poden ara donar la seva versió sense passar per la intermediació periodística. Nosaltres com a col·lectiu hem de revisar els nostres comportaments i enfortir-nos davant les pressions del poder i l'empresa», opina Puyal.

COM MULTINACIONALS

És sabut que els últims anys el periodisme esportiu s'ha ampliat a territoris més histriònics, fent més espectaculars les peces informatives i teatralitzant els debats. És fàcil pensar en les tertúlies televisives de la nit i els noticiaris del migdia, que són els que fam empipar principalment els jugadors. Però no som innocents els mitjans generalistes quan a l'on line ens deixem seduir per la temptació del clic amb titulars que cridin l'atenció. Davant aquest panorama, pot resultar comprensible que els futbolistes optin per convertir-se en els seus propis portaveus a través de les xarxes socials.

Neymar, Piqué i Alves formen, potser, el trident més prolífic. I ho són, no només pel fet de parlar amb veu pròpia i ignorar de passada el periodisme. Són prolífics perquè hi ha un negoci. «Són multinacionals amb potes», apunta Xavier Martín, exdirector de comunicació del Barça. «Les empreses estan interessades a associar-se a Piqué i els seus 12 milions de seguidors. O a Neymar, amb una indústria al seu voltant. Tenen darrere un exèrcit d'experts en comunicació i han après a gestionar la seva marca personal».

Apel·len, bàsicament, al voyeurisme de l'aficionat amb un contingut atractiu. ¿O no és més entretingut veure Piqué ensenyant de manera desenfadada els seus bocates de Nutella (vinga falca) i fent broma amb els seus companys a l'autocar que parlant a la zona mixta?

Notícies relacionades

Vine a escalar i apunta’t a competir: s’obre el termini d’inscripcions

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

Martín explica que en la seva etapa al Barça es va intentar establir un protocol en l'ús de les xarxes socials. Sense èxit. No costa entendre per què. I va intentar també obrir a la premsa el vestidor, com a la NBA o la NFL, per «desbunkerizar», diu, l'espai íntim. Ho va aconseguir en les seccions, no en el futbol. Allà dins només hi accedeix el fotògraf oficial.

El Barça no és diferent del Madrid o de qualsevol altre club. Un mur separa les estrelles del futbol i els periodistes. I els organitzadors dels tornejos no han fet res per enderrocar-lo. En les motos, a la fórmula 1 o el Tour, els protocols d'atenció als mitjans són estrictes i regulars. Mals temps, doncs, per al missatger futbolístic.