«Luis Enrique ha creat un equip»

Wembley va ser el principi de tot, l'escenari on va començar un altre Barça a partir del missatge que Johan Cruyff va llançar abans de la final de 1992: «Sortiu i disfruteu» o, en el seu llenguatge particular, «sal y disfrútate». Hi ha un abans i un després de J. C., l'autor d'una idea que perdura i que ha fet del Barça un club diferent, lluny de l'aire perdedor i victimista que sempre l'acompanyava. Instal·lat al Montanyà, entre partides de golf i moments de relax al restaurant L'Estanyol, la seva segona casa, Cruyff admira aquest Barça però avisa del perill del Juventus.

­-Han passat 23 anys...

-Ostres, que ràpid que va el temps.

-I, ara, camí de la cinquena. ¿Es pot comparar amb la primera?

-En termes de pressió, no. La primera va ser de màxima pressió, perquè veníem de la final de Sevilla, no n'havíem guanyat cap i hi havia la mentalitat que hi havia.

-¿Quina mentalitat?

-La de la por. Hi havia qui tenia por de perdre una altra final. Nuñez, per exemple, deia: 'Ostres, ostres ¿per què juguem una altra final si les perdem?' I jo deia: '¡Hòstia, doncs per guanyar-la!'. Jo vull arribar a totes les finals: si en perdo algunes, mala sort, però en guanyaré altres.

-Una mentalitat molt diferent.

-Perquè predominava la por de perdre una altra vegada.

-¿I al vestidor?

-No, al vestidor no perquè hi havia molts jugadors nous i no n'havien guanyat ni perdut cap. Hi havia més il·lusió que por.

-El problema era l'entorn…

-Sí, la directiva, gent al voltant. Setmanes abans, als que tenien un pensament negatiu, els vam apartar i ja no venien al nostre hotel.

-¿Recorda la sortida a l'estadi?

-Era un ambient fantàstic. Es notava que volíem guanyar d'una vegada. Ja sabem que pots perdre. Però has d'anar a guanyar, no esperar a guanyar. I aquest és l'error que més es comet en el futbol i en altres esports. És la creu dels grans: quan comença el partit amb 0-0 has perdut dos punts i has d'anar a buscar-los. Aquesta ha de ser la mentalitat.

-Des d'aleshores, el Barça s'ha fet gran a Europa.

-Ja no hi ha tanta por de perdre. Han canviat moltes coses i tot ha anat bastant bé, tret d'alguns forats foscos en moments determinats. El més bonic per mi és que el futbol espanyol està present en les últimes finals. Canvia el futbol italià, l'anglès, l'alemany, i l'espanyol segueix sent-hi. Dels vuit semifinalistes de Champions i Europa League tres eren espanyols i tres italians. El Sevilla ha sigut campió jugant molt, molt bé. Els italians ja han tornat, i jugant bastant bé. I, en canvi, no hi ha equips anglesos.

-¿Quina explicació hi dóna?

-Crec que es deu a la influència de companyies que no estan dins del futbol que defensen els seus negocis, no els del futbol. I això pot passar a Anglaterra perquè la gent és molt fidel als seus equips i toleren moltes coses. És senzill treballar allà, i no com a Holanda o Catalunya. Aquí, o ho fas molt bé o et maten. El verb ajudar no existeix. Ni a l'Ajax ni al Barcelona.

-Aquesta cultura de ser molt exigent i poc constructiu.

-Sobretot, en el futbol. Sempre apareix algú que vol inventar la roda. ¡La roda ja està inventada! Només s'ha d'ajustar el que no funciona bé per qualsevol raó.

-Però vostè sí que va inventar la roda quan va tornar al Barça.

-Bé. Però és que no hi havia resultats. No hi havia res.

-El debat etern entre continuar amb la mateixa idea i els que volen canviar quan es perd.

-Em fa gràcia sentir parlar dels finals de cicle. Els cicles que s'acaben són els dels futbolistes quan es fan grans. Contra això no hi ha remei. Es tracta d'intentar veure-ho i buscar les peces de recanvi que necessites. No de buscar una altra via, que provocarà un canvi. Tampoc s'ha d'entrar en la dinàmica dels altres equips de sortir a comprar, com fan a Anglaterra. Fitxar és el més difícil. Pots contractar un jugador que sigui molt bo i el seu caràcter no quadri. I, és clar, la pressió als clubs grans és enorme.

-Sempre ha sigut així...

-Però ara és diferent. Si el Madrid no guanya res, no tan sols repercuteix en els madrilenys, no. Hi ha seguidors a tot el món, amb Twitter, Facebook i aquestes coses, i el grau de decepció i la sensació de fracàs és més gran i la pressió, també. S'ha de comprar el que sigui just perquè et quadrin les coses. Si arriben estrelles que cobren molt sense que tinguin un vincle especial amb l'equip, costen molt més d'encaixar.

- I el vincle emocional, a la llarga, es perd.

-Sí, exacte. És un detall que sembla petit però que agafa importància amb el temps. Quan un jugador ve al Barça, ¿per què ve? Per jugar en un gran club, en una gran ciutat, en un camp bonic, perquè guanyarà molts diners… Però al cap de dos anys, tot això és normal. Et sembla normal viure a Barcelona, disfrutar d'un gran clima, jugar en un camp ple i guanyar molts diners. ¿Què en queda? No hi ha res que et doni el plus. Això es perd. D'aquí ve el meu pensament amb el planter. El futbol base és molt important. No per tenir el futbol base, sinó per la vinculació emocional que es crea amb el club i amb els socis i aficionats. Les crítiques en els mals moments seran més lleus i les persones que s'hi senten pròximes intentaran ser més constructives.

-Aquest vincle, per tant, és el que s'ha de preservar com sigui.

-Exacte. És un tresor que s'ha de cuidar i defensar. I no ho sembla. És un percentatge que també et porta als èxits.

-Xavi ho ha dit moltes vegades : 'Si no haguéssim seguit el camí que va marcar el Johan jo no hauria jugat mai al Barça'.

-Aquesta hauria de ser la base en tots els equips: cuidar el futbol base. S'haurà de fitxar, és evident, perquè no pots fabricar tot el que necessites. Però la base ha de ser teva.

-Així ha sigut els últims anys, quan més s'ha guanyat, amb Rijkaard, amb Guardiola... I encara es manté.

-I el Milan dels tres holandesos era tot d'italians amb Baresi, Ancelotti, Maldini, Costacurta… L'Ajax sempre va tenir una base pròpia. Penso que ha de ser així: la base ha de ser de la casa, són gent que et dóna coses diferents dels altres.

-¿Com veu el Barça ara?

-L'equip està molt bé, molt fort. No em sorprèn perquè té molt bons futbolistes que vénen d'un any negre. En aquest sentit, ja podem predir que el Madrid de la pròxima temporada serà més perillós perquè no podrà tornar a fallar. Aquest Barça, a més, marca molts gols i és un altre detall important perquè dóna moltes alegries.

-Vostè va aventurar que dos galls al mateix galliner, Messi i Neymar, no funcionarien. Es va equivocar.

-Ha funcionat molt bé. Però, sense voler justificar-me, veurem com va l'any que ve, si han guanyat el triplet i cada un mira per ell. Venien d'un any dolent. L'any que ve, vindran d'un any molt bo.

-¿Messi està per sobre de tots?

-És evident que sí. Ja està en una fase en la qual està involucrat en l'organització de l'equip. No es preocupa d'ell, de decidir, sinó d'ajudar els altres, resolent problemes. Es nota que continua progressant, és un dels capitans, i aquest és un altre detall important.

-És sorprenent.

-És molt bèstia futbolísticament. És molt hàbil amb la pilota i el seu gran avantatge, a més de la tècnica, és la velocitat del canvi de ritme. No és ràpid com un velocista en carrera llarga, però arrenca el primer i ja no el caces. Ser petit és un altre avantatge sobre els defenses perquè fa servir el seu cos per protegir la pilota i això li permet canviar d'orientació cada mig metre. Quan el defensa ha fet un pas, ell n'ha fet dos en direccions diferents.

-Pocs futbolistes han donat tant de rendiment tant de temps.

-Molt pocs. Fins ara no s'havia de preocupar de cap altra cosa que de mirar cap endavant perquè tenia el suport darrere de Xavi, Busquets i Iniesta. Amb l'edat, no obstant, haurà d'atendre altres aspectes del joc de l'equip.

-Ja està canviant.

-Participa més en el joc, amb les seves passades. Potser els seus dies fantàstics es reduiran, però no passa res perquè farà altres coses valuoses.

-¿I el treball de Luis Enrique?

-Ho ha fet molt bé. Ha creat un equip, l’ha unit, l’ha fet treballar. Veurem l’any que ve. Com en tots els ordres de la vida, el segon any sempre és més difícil que el primer. Per al jugador i per a l’entrenador. El primer tot és nou; en el segon tot és conegut. Ja ho veurem. Però està fent una temporada extraordinària i, si guanyen el triplet, perfecta.

-I, no obstant, no és clar encara si continuarà.

-És una de les possibilitats. No em sorprendria gens que es quedés ni tampoc que se n’anés. És estrany, ¿no?

-Com a exentrenador, es pot imaginar el que pensa…

-Potser vénen els dubtes per la seva manera de ser, perquè és molt fan dels esports individuals. Tots els que practica en privat són individuals. Gestionar un segon any quan ho has guanyat tot el primer no és fàcil. Al contrari, és dificilíssim.

-Es va evitar la final amb el Madrid i després de vèncer el Bayern es dóna per fet que es guanyarà el Juventus.

-S’ha de mirar d’on ve el Juventus: de la misèria, d’haver baixat a Segona. El primer que va fer va ser construir i gestionar el seu propi camp i això és important: no depens de ningú i decideixes com l’omples apujant o abaixant preus. Omplint el camp augmenta la confiança sobre l’equip i de l’equip. Han anat a poc a poc i han construït una plantilla bona i barata, buscant-se la vida quan no hi havia diners. Han seguit els passos com Déu mana. Han tingut idees, el suport de molts llocs i han tornat a dalt jugant un bon futbol.

-¿Són un exemple?

-Sí, són un exemple a seguir per a molts. I a sobre segueixen sent italians, no van perdre la seva identitat.

-¿Italians i, per tant, perillosos?

-Sí, han conservat el nucli italià amb Buffon, Pirlo, Chiellini i arriben a la final com a ells els agrada: com si fossin invisibles, com si no existissin, com a víctimes. Però és un equip ben organitzat, no es tornen bojos, van a la seva i amb els jugadors que tenen tres o quatre ocasions de gol les crearan segur.

-¿Segueix vigent la seva vella tesi que un equip italià no et guanya sinó que tu perds contra ell? 

-Sí. Ja ho vam veure contra el Madrid: semblava que eren allà sense fer res, perduts, i de cop t’empaten. Sempre és igual contra ells: i si, i si… No ha canviat. Tothom a Barcelona parla del triplet i sembla que l’hàgim guanyat sense jugar i això és el més perillós.

Notícies relacionades

Lewandowski, quarti últim capítol

Mbappé acoloreix el debut de Xabi

-Per cert, ¿participarà d’alguna manera en les eleccions?

-No, no, no... És clar que tens les teves idees i les teves coses, però públicament no hi seré. No, això no.