Gestes africanes

Tot va començar a Pallejà, amb unes tapetes, quan no hi ha temps per menjar i s'enganya l'estómac. Els ciclistes de la Volta a Catalunya co­brien els últims quilòmetres en una llarga etapa que havia començat a Llívia. Pedro Delgado era un més, un més entre els exciclistes i informadors que esperaven l'arribada dels corredors a la barra del bar. «¿Us imagineu una carrera en bici pel desert del Sàhara? Serà una espècie de Dakar, una prova duríssima, que obligarà els ciclistes a orientar-se entre les dunes, a dormir pràcticament a la intempèrie, en una etapa d'autosufi­ciència. Serà molt dur. Mai vist». Porcar, creador de la Titan Desert, antic pilot del Dakar, en cotxe i en moto, ja tenia la carrera al cap. Va néixer un any ­després.

Abril del 2006. Rachidia, Marroc, aeròdrom militar. Eren només un centenar, els primers herois del Sàhara, en la primera de les nou edicions cursades, els que se sentien com els 300 guerrers espartans a les ordres del rei Leònides i que no sabien el que trobarien. Van anar al Marroc abans que ho fessin els famosos, els esforçats de la ruta, els que te­nien anotats als seus músculs els reptes del Tour, del Giro, de la Vuelta, del Mundial: Óscar Perei­ro, Laurent Jalabert, Melcior Mauri, Roberto Heras, Claudio ­Chiappucci, Igor Astarloa, Abraham Olano...

Abans que Jalabert (edició del 2008) pronunciés una frase per a la posteritat i que serveix per testimoniar la increïble duresa d'una ­carrera anomenada Titan Desert. «He superat les etapes més dures del Tour, amb sis o vuit ports i 30 graus, pels Alps o els Pirineus, però no he patit mai tant com al Marroc, perquè aquí el seient es converteix en una espècie de fogó on has de seure. Aquí pateixes. I ho fas de veritat».

Els 100 primers herois de la ­Titan, només quatre etapes, van descobrir  que rodar al desert no era el mateix que fer-ho per les pistes on s'acostumaven a entrenar, que la calor era matadora i que no solament hi havia sorra, que frenava les bicis, sinó pedres, que turmentaven el pedaleig, com agulles que es clavessin als peus. ¡Era un ­horror!

Rachidia, de nou, abril del 2007, grans nuvolades, el sol no existeix, l'han robat. És l'any escollit perquè el narrador es converteixi en ciclista i comprovi per què és tan dur aquest esport i per què al desert certs productes frescos, llegiu un tomàquet barrejat amb arròs, només poden conduir a l'hospital de campanya, al sèrum recuperador, a la injecció de Primperan. Injectar-se, quines coses. És la Titan dels uadis desbordats, de les carreteres inundades i d'una sorra que es converteix en fang i que encalla les bicis. Impossible rodar.

La Titan (2008) ja és una denominació d'origen, els participants pateixen, de valent, però disfruten als campaments al compartir aire, haima i taula amb els ciclistes que fins fa poc veien a la carretera, al Tour o a la Vuelta. Ells són aquí per demostrar que també són humans. La imatge és la de Jalabert, abatut i enfonsat, mort de set, sota el refugi de l'única palmera que hi ha al camí, sense forces. El Jalabert que prefereix estar sol, a qui no li importa que li caiguin minuts a la general però, a la vegada, el que es nega a abandonar i el que l'endemà, cop de ràbia, guanya l'etapa, després d'una recuperació pròpia d'un geni com és el francès.

La nit, a la haima

A la nit, a les haimes, Titan del 2009, tendes fetes amb pèl de cabra, tot se sent, des dels interminables roncs del veí fins a una conversa telefònica. «Crec que sí, que l'hem encertat amb les suspensions. ¿Tu creus que no? ¿Havíem de muntar les altres, les que tu deies? Si tu ho creus. Ja sé que vindràs aquí algun dia». Qui parla és Fran Contador, convertit en ciclista i des de Pinto, qui l'atén al telèfon és precisament el seu germà Alberto, camí de la preparació de la seva segona victòria al Tour.

A l'edició del 2009 s'hi va apuntar tota la pandilla de Contador, el germà i els amics de Pinto, Jorge, Pakito i Patricio. Van arribar al desert buscant aventura i cada nit Alberto els trucava perquè li expliquessin la crònica de la jornada.

La soledat marroquina

Any 2010. La soledat marroquina, la Titan Desert, ja no és només una carrera que transcorre per les planes del Sàhara. S'ha convertit en una prova que puja als massissos de l'Atles, unes costes que no són altra cosa que obstacles que frenen els participants i on, en un moment determinat, sense ningú al davant ni al darrere, ja no se sap si s'ha produït una distracció en la ruta, perdut al Marroc, fins que a l'horitzó s'entreveu la imatge d'un corredor, d'un salvador, un senyal que indica que el camí és el bo. És la Titan de la segona de les quatre victòries d'Heras i la del debut d'un corredor que després, amb el pas dels anys, es convertirà en la guineu del desert, Milton Ramos, l'únic capaç de planar amb la seva bici sobre les dunes com si fos una autopista amb el millor ­asfalt.

¿Qui no recorda la increïble Titan 2011? La ronda marroquina puja en línia recta des de ­Maadid, als afores d'Erfoud, fins als voltants de Melilla, perquè és l'any que s'ha d'acabar a Granada, l'única vegada que la prova ha sortit de l'Àfrica, per embogir pels criminals ascensos de Sierra Nevada. I l'any del vaixell, de la travessia fins a Almeria, en una embarcació marroquina, on la calor encara és més ingrata que al desert.

El 2012, la Titan ja s'ha convertit en un referent per a les carreres marató en bicicleta de muntanya. Ja s'hi desplacen els equips professionals, amb les seves furgonetes, els seus mecànics, els recanvis, els massatgistes, les tàctiques, els consellers. L'aparcament que envolta el campament ja es comença a assemblar al d'un hotel, escenari comú de qualsevol nit de ju­liol, de Tour.

Notícies relacionades

El català, la condició indiscutible per a Aitana Bonmatí al seu nou documental: "Que pugui parlar en la meva llengua ha de ser respectat"

L’Espanyol fitxa Kike García, cinquè reforç a cost zero

I també hi viatja Eva Giménez (2013), una mare que ha patit esclerosi múltiple, que l'ha superat i que lluita perquè el món conegui la rara malaltia que afecta el seu fill Nacho. Ja no val recollir taps. És necessari lligar-se a una corda i que dos triatletes l'auxiliïn en el seu pedaleig per entrar, això sí, cada dia amb el control obert per rebre l'afecte i l'aplaudiment de la resta de participants, entre ells l'actor Santi Millán convertit en el millor  mentor i ambaixador.

La Titan s'endureix l'any següent i adquireix la seva màxima esplendor, el senyal per al 2015. La desena. L'aventura continua.