Joan Gisbert: «Nosaltres vam posar la llavor i Nadal, la guinda»

Si el tennis espanyol té els seus Mosqueters a la Copa Davis, un d'ells és sense cap discussió Joan Gisbert (Barcelona, 1942). Membre del mític equip que va disputar la Challenge Round a Austràlia el 1965 i 1967, el RCT Barcelona l'homenatjarà diumenge 26 d'abril abans de la final de l'Open Banc Sabadell com a campió del torneig fa 50 anys.

SEnD¿Recorda com va guanyar aquell títol?

-I tant. La setmana abans havia arribat a semifinals a Roma i estava en bona forma. Jo no era cap de sèrie. Vaig guanyar el primer partit a Pedro Loewe i vaig donar la gran sorpresa en segona ronda a l'eliminar Manolo Santana, després el mexicà Rafael Osuna i a la final l'italoaustralià Martin Mulligan, que m'havia derrotat a Roma. Va ser una final molt dura, a cinc sets.

-¿Com va poder guanyar Santana?

SEnDPotser el vaig agafar despistat. El vaig guanyar en quatre sets, l'últim 9-7. Santana era un fora de sèrie. Aquell dia li vaig liftar molt i vaig jugar sense pressió, sense res a perdre.

-Diuen que vostè era un tennista atípic, capaç del millor i del pitjor.

-Atípic, sí. En realitat, crec que he sigut el primer i l'últim advocat campió del torneig. El vaig guanyar amb 23 anys, a punt d'acabar Dret, em quedaven dues assignatures. Per a mi jugar a tennis no va ser fàcil. El meu pare em va obligar a estudiar i a fer una carrera. Això era innegociable. Però aquell any Juan Antonio Samaranch li va demanar que pogués entrenar-me més temps perquè em volien per a l'equip de Copa Davis, i va accedir-hi perquè li vaig prometre que aprovaria les assignatures que em faltaven.

-Va complir la promesa, ¿oi?

-És clar. Em quedaven Dret Processal i Administratiu, que el donava Entrena Cuesta, un catedràtic molt dur. Vaig suspendre la primera vegada i la  segona em va examinar a casa seva. Encara me'n recordo del tema que em va preguntar…

-¿Quin va ser?

-El règim administratiu de la tala d'arbres a Llívia, la  ciutat espanyola que està situada dins de França. Em va aprovar i em va fer més feliç que guanyar qualsevol torneig.

-D'universitaris campions n'hi ha pocs al circuit en l'actualitat.

-És molt difícil compaginar estudis i esport al màxim nivell. Llavors eren altres temps. Em sento molt orgullós de poder compaginar la intel·ligència amb l'esport. És una preparació per a la vida. Ara això és impossible. Per dedicar-te al tennis o a qualsevol esport has d'estar centrat al màxim des de molt jove.

-¿Canviaria la seva època de tennista per ser professional ara?

-Jo vaig disfrutar molt jugant a tennis en aquella època. Era més romàntic. Tots els jugadors érem amics. A la pista hi havia molta rivalitat però després sopàvem junts, anàvem de festa, viatjàvem junts, fèiem turisme. Vivíem. Ara un tennista està envoltat de mànagers, entrenadors, preparadors físics, psicòlegs… No ho canvio.

-¿Què li ha donat el tennis?

-El tennis només m'ha fet realment feliç dues vegades a la meva vida. Una, quan vaig agafar la meva primera raqueta, i l'altra, quan la vaig penjar, als 34 anys. Des d'aleshores no he jugat mai més seriosament i gràcies a això no em fa mal res, ni l'esquena, ni el maluc, ni els genolls o l'espatlla, com pateixen altres. El cos humà no està fet per donar cops de raqueta tota la vida.

-¿D'alguna cosa es deu sentir orgullós?

-Vaig jugar 10 anys al màxim nivell i estic orgullós d'haver guanyat el Godó, de la final d'Austràlia i de guanyar el Masters i ser número 1 del món de dobles amb Manuel Orantes. Tenim el rècord de 13 victòries seguides a la Copa Davis; només els americans McEnroe i Fleming n'han aconseguit més, amb 14 triomfs.

-¿Quan va començar a jugar?

-Als 9 anys. Els meus pares eren socis del Club Tennis Barcelona, allà vaig començar. Em passava moltes hores a la pista i al petit frontó que el meu pare va construir a la paret del garatge de casa nostra perquè el meu germà José María i jo juguéssim. Als 16 anys ja vaig jugar el meu primer Godó i vaig estar a punt d'eliminar el campió australià Neale Fraser. Després d'aquell partit, Harry Hopman, entrenador dels australians, li va proposar al meu pare que m'enviés a Austràlia per millorar el meu tennis perquè em veia moltes condicions. S'hi va negar.

-¿Li sap greu?

-Segur que hauria millorat tècnicament. Anys després vam ser becats amb Orantes per entrenar-nos sobre herba. Jo ja havia jugat les finals de la Copa Davis del 1965 i el 1967. Ens van pagar 500 dòlars i malvivíem en pensions de mala mort, però ho vaig aprofitar perquè vaig jugar la final del Grand Slam d'Austràlia del 1968, un any abans de la professionalització del tennis.

-A més del 50è aniversari del seu triomf a Barcelona també ho és de la primera final d'Espanya a la Copa Davis. Vostè va ser un d'aquells herois que la van jugar a Sydney.

-Va ser una sorpresa increïble. Pensi que el tennis ni es coneixia a Espanya. El 1965 hi havia 800 llicències i 2.000 jugadors al país. El marquès de Cabanes, que era el president de la federació llavors, portava l'oficina a la butxaca i li costava molts diners. Santana era el nostre líder i vam formar un gran equip amb ell, Lis Arilla i Juan Manuel Couder. A mi em va cridar el capità Jaime Bartrolí a l'equip perquè Andrés Gimeno s'havia passat al professionalisme, si no no hauria estat allà, segur. Tenim el rècord mundial d'eliminatòries jugades, vuit, fins a arribar a aquella final. Vam estar cinc mesos jugant i vam eliminar Grècia, Alemanya, els Estats Units, que eren els grans favorits, a Barcelona per 4-1. Això va ser increïble també, i després l'Índia 3-2 a casa seva, sobre herba.

-¿I d'aquella primera final contra Austràlia què recorda?

-Vam estar un mes i mig entrenant-nos allà, sobre herba. Però no en pistes com les d'ara sinó en prats on pasturaven les ovelles. La final es va jugar per Nadal. Era la primera vegada que tots passàvem aquelles dates lluny de les nostres famílies. Aus-tràlia tenia un equipàs i llavors el campió rebia l'aspirant sense desgastar-se, sense jugar ni una eliminatòria abans. Vam perdre 4-1, però el primer dia Santana va poder guanyar Stolle. No sé què hauria passat si ho arriba a aconseguir.

-Amb vostès es va iniciar la cadena d'èxits del tennis espanyol,  ¿no?

-Es pot dir que nosaltres vam posar la llavor i Nadal ha posat la guinda. El que ha aconseguit és brutal. Guanyar nou vegades Roland Garros és cosa d'un extraterrestre.

-Nadal diu que té ansietat.

-Fa molt temps que va a totes i aquesta ansietat és normal. Nadal ha guanyat molt, però ha patit molt i això acaba sortint per alguna banda. Ha passat un mal moment, però estic segur que es recuperarà. Tinc una gran admiració per ell com a esportista i com a persona.

-¿A quin jugador de la seva època el podria comparar?

-És difícil. La seva força i estil són únics. En concentració el podria comparar amb Rod Laver.

-La Copa Davis està en crisi a Espanya. ¿Com ho veu?

--No ho puc jutjar, em falta informació, però espero que s'arregli. Jo he estat en totes les finals de la Copa Davis que ha jugat Espanya i espero tornar aviat a una altra.

-La federació ha designat una capitana per primera vegada.

-En la nostra època hauria sigut una bomba això, però ara no és estrany. Murray té una entrenadora i no passa res. Això sí, sempre que els jugadors ho acceptin.

Notícies relacionades

Ter Stegen es nega a firmar l’informe mèdic de la seva lesió i agreuja el seu pols amb el Barça

Aquest Barça crema

-¿Quina és la seva vida ara?

-Visc als afores de Miami. Llogo edificis de la meva propietat i faig d'advocat. Fa 39 anys que visc als EUA. Estic feliçment casat i adaptat a la forma de treballar i viure d'ese país.