A la conquista de l'imperi

Tots els habitants de Llagostera cabrien a l'Estadi de Montilivi on juga el Girona. I tots els de Girona cabrien al Camp Nou. De fet, si s'estrenyessin una mica, tots, absolutament tots els veïns de Girona i Llagostera deixarien buits els carrers de les seves ciutats per omplir el camp del Barça. Bé, exagero una mica: als nens se'ls podria habilitar un kindergarden al Mini i així estarien més amples.

Les xifres de ciutadans (no arriben a 100.000 a Girona i passen una mica dels 8.000 a Llagostera) ens informen també de la humilitat de les seves arques. Si el futbol es regís per la lògica, els dos clubs estarien lluitant per no baixar, traient el cap de l'aigua i torçant el coll per agafar una mica d'aire. I, no obstant, aquí els tenim, dalt de tot, lluitant amb el Betis, el Saragossa o l'Sporting de Gijón, a punt de pujar a Primera o, com a mínim, d'intentar-ho, davant societats amb més diners, més afició i més pedigrí.

Sentiment genuí

El Girona és un club bipolar. Per un costat, el serial institucional, amb un propietari perseguit per la justícia, deutes amb Hisenda i amb els jugadors, en perill de caure al precipici de la gairebé desaparició, amb una recent venda secreta que ha sigut com l'aigua de maig. Per un altre, l'efervescència futbolística en el terreny de joc, la vitalitat d'uns xavals que, a més, en molts casos, s'han format a la base de Torres de Palau o han nascut a la demarcació. El gràcil Granell, el sempre visible Amagat, el lluitador Coris, el pulmonar Pons i així fins a uns set o vuit que juguen, blanc-i-vermells, amb una certa regularitat, de la mà d'un entrenador -Machín- que, in extremis, va rescatar l'equip del descens la temporada passada i que, aquesta, els ha portat fins a la zona d'ascens directe.

El Llagostera, com diu Francesc Sánchez Carcassés, periodista, director del programa Tot rodó, de TVGirona, i un dels que més saben de les interioritats d'aquesta eclosió del futbol gironí, és «una societat marital futbolística». Manen Isabel Tarragó, propietària de Tèxtils Tarragó, que fabrica tovalloles, barnussos, coixins, pitets i draps de cuina amb la llicència del Barça, i, sobretot, el seu marit, Oriol Alsina, que ve a ser l'home orquestra del club, contundent i passional.

Absolut protagonista de l'ascensió des dels avencs oceànics de la Segona Territorial (el 2004) fins a la hidromel del futbol professional, no sembla afectat pel vertigen d'haver pujat sis categories en nou anys. «El secret del Llagostera és la implicació, perquè tots saben que qui seu a la banqueta

-com a entrenador o com a encarregat de material: ¡home orquestra!- és també el que paga», diu Carcassés. Poc abans de començar aquesta temporada, Alsina era director tècnic del Girona, situació clarament inusual i gairebé pecaminosa. Firmava al despatx el fitxatge de Granell mentre s'esgargamellava al camp amb el Llagostera. En aquest estiu remogut, va acabar donant pas a Quique Cárcel, més mesurat i discret.

Jornada per a la història

La presència de jugadors autòctons no és tan rellevant com al Girona, encara que s'ha de destacar Pitu Comadevall, l'executor precís de les faltes, salvavides en moments difícils. A la seva família, molts són músics (i ni més ni menys que solistes de l'Orquestra Maravella), però ell va decidir canviar el violí per les botes i la corda pel toc de pilota.

Notícies relacionades

Oriol Alsina i Quique Cárcel: «El secret és el treball»

La selecció sub 19 revalida el títol europeu amb una exhibició

Girona i Llagostera s'agermanen pel massís de les Gavarres i perquè les dues poblacions tenen cohorts de manaies, romans que desfilen per Setmana Santa, impertèrrits i marcials, a punt de travessar el Rubicó. Una cosa així són els seus equips de futbol, a la conquista de l'imperi. El coet Llagostera està llançat i el Girona aspira a culminar una trajectòria que va estar a punt de portar-lo a Primera fa dos anys. I en fa 80, quan jugava de central (i permetin-me l'excursió íntima) el meu oncle Félix Farró.

Quan quedin tres jornades per acabar la Lliga, el Girona i el Llagostera s'enfrontaran a l'estadi de Montilivi. Si les coses segueixen així, l'adjectiu «històric» es quedarà curt. No hi cabrà ni al mateix Camp Nou.