Córrer, arribar... i plorar

Quilòmetre 14, a les nou del matí tocades. Un grup de maratonians, de pell fosca, corrien tan ràpid que els espectadors de l'Eixample ni s'ho creien. Ells no s'immutaven. ¡A la seva! A 3 minuts el quilòmetre. La firma atlètica que promocionava la marató va passejar per Barcelona una cinta de córrer que simulava el ritme dels africans. Però, per seguretat dels provadors, els col·locava un arnès perquè no caiguessin a terra.

Nico (Herrero), Sergio (Hernández), Rosa (Gutiérrez) i Isabel (Estany) ni podien, ni pretenien anar al ritme africà, ni tan sols fer caure el mite de les tres hores, un temps que, es diu entre els grans entusiastes de la distància, és el somni de tot bon fondista: baixar de les tres hores, la benedicció espiritual com a maratonià.

A Nico, Sergio, Rosa i Isabel els va localitzar aquest diari per atzar, la setmana anterior a la carrera, quan s'acaba el treball seriós, el que val per aguantar 42.195 metres. Nico i Sergio feien sèries pel parc de la Ciutadella. Rosa i Isabel

-tots quatre per separat, no es coneixen-, al límit de l'hotel W, més enllà de la Barceloneta. I tots quatre van ser els protagonistes, dissabte passat, de Més Esport, el suplement esportiu setmanal d'EL PERIÓDICO, com a exemple d'atletes anònims entre els 14.839 que es van decidir a prendre la sortida a la marató de Barcelona.

A les 10.20 del matí, quilòmetre 37, a prop de la plaça d'Urquinaona, davant tan sols quedaven dos africans, al ritme extraterrestre de 3 minuts. Quan ells van passar gairebé no hi havia espectadors, que sí que ja estaven situats i aplaudint (amb algun guàrdia urbà que, incomprensiblement, els feia retirar a la vorera) quan Isabel, Sergio i Rosa, en aquest ordre i amb centenars de corredors vinguts de tot arreu -entre ells un bon nombre de francesos-van arribar-hi. Perquè Nico, que volia baixar de les tres hores i mitja, que ho estava aconseguint, ¡maleït sigui!, va veure com el seu tendó d'Aquil·les se n'anava a fer punyetes. «No sembla important, però em vaig quedar clavat. Vaig anar a una parada de la Creu Roja, em van deixar un mòbil, vaig trucar a la meva dona i em va venir a recollir en taxi».

Una decepció, tres alegries

Notícies relacionades

Alberto Naval: «Havia d'acabar la marató fos com fos»

BCN viu una festa de la marató excepcional

Sens dubte, acabar en un taxi no era la intenció de Nico, igual que Sergio, que volia millorar el temps que va fer (4 hores i 26 minuts), però dissabte a la nit estava tan nerviós per participar en la seva segona marató que li va costar agafar el son. «Volia fer millor temps, però només vaig poder dormir quatre hores. I la calor... ¡ah, la calor! Ha pogut amb mi».

Isabel, en canvi, sí que estava contenta: 4 hores i 23 minuts. Repte aconseguit, sense gaire dolor i amb ganes de repetir. «No hi ha res millor que t'esperi la família a la meta. La sensació a l'arribar és indescriptible. M'he emocionat tant que m'he posat a plorar», va explicar Rosa ahir a la tarda per telèfon, estirada, segons va reconèixer, i cansada, sense ganes que li parlessin de repetir la prova, per ara. «Destrossada és poc (4 hores i 58 minuts). A l'arribar m'he abraçat i he plorat amb la dona que m'ha entregat la medalla». Poc abans, darrere l'arc d'arribada, Aaron li havia demanat a Nuria que es casés amb ell, una meta amb amor. «¡Sí, vull!».