Valdés para Pedro marca

El dilema entre l'ou o la gallina es va reproduir a Vallecas: ¿què va ser primer? ¿L'aturada de Valdés al minut 2 o el primer gol de Pedro? ¿El penal que va parar el meta per segon partit consecutiu per conservar el preciós avantatge o el segon gol del canari que va dictar una anticipada sentència? Entre tots dos, va quedar clar, van cuinar el triomf perquè el Barça sortís d'un territori ple de mines indemne. Bé, amb una àmplia col·lecció de morats a les cames, però sense perdre el somriure de líder invicte. Cinc jornades i 15 punts.

Valdés segueix aguantant l'equip, com si estigués decidit a protagonitzar la temporada de la seva vida, l'última en què vesteix de blaugrana, i Pedro s'aferra amb força a aquella tercera plaça que balla a la davantera i que es disputa amb Alexis i Tello. Va tornar a la titularitat, va suplantar Messi, autor d'un triple dimecres, i es va acomiadar rebent tractament d'estrella, amb el públic dret  davant l'exhibició d'efectivitat del futbolista canari.

PALS I REGALS / Després de dues visites saldades amb festivals de llum i color (0-5 i 0-7), el Barça va encadenar una tercera victòria consecutiva. El marcador amaga que va ser més gris que les anteriors. No només al marcador (tres xuts de Pedro, un de Ney-mar al pal i poca cosa més), sinó a la gespa. Va produir poc joc i va marcar més gols dels que va cuinar: la defensa vallecana va regalar amb generositat caramels que van convertir el triomf en golejada, com a desgreuge potser a les garrotades que els havien clavat abans. Va ser, més o menys, quan els locals van esgotar l'oxigen, tenien el cap més feixuc i les cames no els van respondre amb la velocitat del primer temps.

Sobreviure a la fase inicial va resultar clau per als blaugranes, que es van avançar al marcador. L'avantatge mínim els va brindar certa fredor per suportar els embats d'una tempesta, entre una aturada de Valdés als dos minuts, el penal que va parar a Trashorras, l'onada d'intensitat (i faltes) del Rayo i la desequilibrant tasca de l'àrbitre. El Rayo no va canviar d'estil, com havia anunciat el seu entrenador, i va tornar a jugar de tu a tu al Barça. Amb les mateixes conseqüències.

LA PRESSIÓ DEL RAYO / La pressió que hauria d'exercir el Barça, la que s'espera veure-li exercir, la va ensenyar el Rayo, que va atacar sempre el posseïdor de la pilota i va multiplicar els jugadors per ajudar-se mentre van sentir que disputaven els punts. Fins que va arribar la segona meitat i Cesc va habilitar Pedro per al 0-2.

La solidaritat dels madrilenys va resultar commovedora, quan Perea i Gálvez anaven a socórrer Tito quan rebia la pilota Neymar. El brasiler va comprovar aviat l'ingrat partit que li va tocar jugar: pilotes llargues perquè es jugués l'un contra dos o contra tres sense que pogués combinar amb Cesc i Adriano. Els seus companys estaven massa lluny, en un retrat dels inconvenients del joc llarg que desitja introduir Martino. El benefici de les superioritats numèriques per avançar al terreny de joc desapareix.

LA PILOTA CREMA / Al Barça no li va quedar cap més remei que adaptar-se al  plantejament que li va exigir el Rayo, que va tenir més possessió de pilota, tota una novetat i un símptoma. Fins i tot quan no volia, va haver de treure's aviat la pilota del damunt. Cada vegada més de pressa, perquè si els jugadors esgotaven el temps de pensar, de passar, rebien una falta, i una altra i una altra. Algun no va voler la pilota i un altre la va donar aviat per defugir el perill, de manera que el Barça es va desnaturalitzar si se'l compara amb el perfil natural, amb la imatge idealitzada que es té d'aquest equip.

Notícies relacionades

Ayuso pressiona Del Toro en la contrarellotge del Giro

L’Europa League transforma La Catedral

I en això no hi van tenir res a veure les absències de Busquets i Iniesta. Song va fer una bona feina de contenció -no adquirirà mai la rapidesa de Busquets per començar a construir mentre no jugui més sovint- i Xavi, el substitut d'Iniesta respecte a dimecres, va comprovar en la seva pròpia carn que no era un dia per al futbol tècnic.

INIESTA, D'EXTREM / D'això, també en podria donar fe Messi, la diana dels rayistes a la zona ampla, invisible per als seus companys en les arribades a l'àrea, freqüents al tram final, quan van abundar els errors rayistes. Aleshores va entrar Iniesta per homenatjar Pedro, i qui sap si Tito quan Martino el va col·locar d'extrem esquerre en el que seria un gest de complicitat del tècnic a l'estil de l'equip. No hi va haver una mostra més gran de respecte a la samarreta que la valentia d'aguantar dret, mentre Valdés parava i Pedro marcava.