Una bandera ens agermana

Josep Maria Espinàs tornarà a trepitjar aquesta nit el Camp Nou. No recorda l'última vegada que va estar al gran escenari blaugrana. Segur que no va ser en l'època de Josep Lluís Núñez, ni tampoc en la de Joan Gaspart o la de Joan Laporta. Per fi, i després d'un llarg litigi pels drets d'autor, el club blaugrana homenatja el principal lletrista del Cant del Barça. Dijous va fer 86 anys i avui Espinàs, un dels escriptors catalans més importants i columnista d'EL PERIÓDICO, rebrà el tribut negat durant anys. Sandro Rosell no ha pogut reconèixer la seva vella demanda, però el Barça ja es fa càrrec de totes les despeses de la seva filla Olga, discapacitada, un fet molt important per a Espinàs a causa de la seva edat.

L'escriptor parlarà amb el micròfon a la mà. Segur que no hi faltarà un dels seus poemes. La seva família estarà a la llotja. I els seguidors veuran la cara de l'autor d'una cançó que encara s'emociona quan veu «que la intenten cantar en català aquells nois japonesos vestits de blaugrana».

El Cant del Barça va ser fruit d'una nit d'inspiració. «En a penes mitja hora el text ja estava preparat», que després comptaria amb l'aportació de Jaume Picas i amb la música de Manuel Valls. Va ser un encàrrec del president Agustí Montal amb motiu dels actes de celebració del 75è aniversari del club. Es va escoltar per primera vegada el 27 de novembre de 1974. «Montal em va dir que el Barça no tenia himne i jo li vaig suggerir que li faria un cant i no un himne, perquè un cant sol ser popular, és afirmatiu i mai amb termes bèl·lics, com succeeix amb un himne».

El Cant del Barça, després d'uns breus apunts a mà, ja figurava en mitja hora en una quartilla, en el corró d'una llavors jove màquina d'escriure Olivetti, la mateixa que 39 anys després segueix utilitzant l'escriptor per als articles, els poemes, els llibres. Allà, al pis del carrer de Villarroel de Barcelona, es va complir la petició de Montal. I Espinàs es va posar mans a l'obra. «Havia de ser un cant del poble, dels aficionats del Barça. Tenia clar que les estrofes havien de ser curtes perquè les pogués cantar una multitud. No era necessari escriure un text molt literari. L'important era que cada frase del Cant del Barça fos una idea concreta. I que la gent pogués respirar entre estrofa i estrofa. Per això, resulta fàcil, a l'hora de cantar, que es pugui allargar la a de la tornada. ¡Barça, Barça, Baaarça! I que tots el cantin a la vegada, sense complicacions». I el desglossament, en paraules d'Espinàs, mostra la idea d'independència de cada estrofa. Cada línia del càntic porta el seu missatge, que, a vegades, amaga sentiments que van molt més enllà del Barça. «Per exemple

-explica Espinàs-, quan vaig escriure 'una bandera ens agermana' no lo vaig fer pensant només en el Barça, sinó més aviat en Catalunya».

La gent blaugrana

Notícies relacionades

Ayuso pressiona Del Toro en la contrarellotge del Giro

L’Europa League transforma La Catedral

«Així, el 'tot el camp' és una crida dirigida a la 'gent blaugrana', que de seguida aporta una altra idea de poble, d'unitat, perquè és igual d'on vinguem, si del sud o del nord, perquè tots estem d'acord precisament que una bandera ens agermana. I aquesta referència està posada al text amb tota la intenció del món». I aquesta bandera que apareix al Cant del Barça porta més les quatre barres que els tons blau i grana del club.

«També quan parlo de 'jugadors i seguidors' clamo per la unitat entre l'afició i els esportistes del club, i perquè els jugadors també connectin amb l'afició i tots puguin entonar el Cant del Barça. És un altre càntic a la unitat de què estic parlant. I, a la vegada, una invitació que els jugadors entonin la cançó amb els qui després els animaran des de la grada». I així ho explica Espinàs, detall a detall, sense oblidar-se de res, 39 anys després. I prossegueix: «El 'tots units fem força' repeteix una altra vegada el mateix missatge de país: tots a una per una mateixa idea. Perquè, a continuació, sorgeix el missatge amb més contingut d'optimisme: 'Són molts anys plens d'afanys', perquè quan es va redactar el cant, el 1974, no veníem del no res, sinó d'anys d'èxit». Aquest sí que és un missatge en clau esportiva abans de l'última referència de doble contingut: «Mai ningú no ens podrà tòrcer». I Espinàs ho explica com si ho hagués escrit ahir. I avui, per fi, rebrà al Camp Nou la recompensa del barcelonisme.