'Qué bárbaro'

La vida els ha portat a 13.000 quilòmetres del seu estimat país, però no han perdut la passió pels seus equips. Un és de Buenos Aires i de Boca fins al moll de l'os, l'altre de Córdoba i de River de cap a peus. Són els responsables de les dues penyes dels dos grans de l'Argentina a Barcelona, que es preparen per viure el superclàssic de demà (19.30 hores, Canal + Fútbol) com si estiguessin al mateix estadi Monumental.

«Em falten la porra i els guants de boxa», fa broma Marcelo Viglione, president de la Filial River Plate de la capital catalana, abans de la trobada amb el seu col·lega i rival. «Caldrà cremar alguna bandera», respon en to jocós Román Alimena, el responsable de la Peña Pasión Xeneize de Boca. La cita es produeix en un local de Barcelona, on tots dos comparteixen experiències del passat i del present. Pur sentiment.

Quan dos argentins es reuneixen per parlar de futbol la conversa pot ser interminable. Són tertulians exquisits i passionals. «Després de la mare, el pare i els fills, el següent és el club. La passió és total. Un River-Boca és molt més fort que un Barça-Madrid . Són dos equips de la mateixa ciutat, que es divideix completament. Jo he vist plorar molta gent per un partit», explica Marcelo, de 44 anys, que recorda immediatament el traumàtic descens del 27 de juny del 2011. «Va ser duríssim. Terrible. Ho vèiem a venir, peròno en vam agafar consciència fins que es va produir. Aquesta taca quedarà per a tota la vida».

Una passió sense fronteres

Marcelo fa 11 anys que és a Barcelona. És Enginyer de Camins, però ara està a l'atur. Demà es reunirà amb 60 col·legues més al camp de la Muntanyesa per veure el partit. «Hem arribat a ser 150, però molta gent va tornar al país. Una vegada va venir un noi d'Itàlia per veure amb nosaltres el partit a Barcelona. La passió per River ho traspassa tot. Tenim contacte amb un noi de Nova Zelanda, que abans va muntar una penya a Israel. És impressionant».

Davant de tanta grandesa de River, Román entra en escena per exalçar Boca. «El blau del cel i el groc del sol poden amb tot. Els de Boca diem que ensenyant els colors ja tenim els tres punts», assegura el seguidor, que té 33 anys i és a Barcelona des del 2007. La Peña Xeneize, que va néixer el 2010, es reunirà demà al bar La Neura, situat a l'Eixample. «El millor és el ritual. Abans dels partits, fem asados i ens ajuntem un bon grup. Tenim una bandera immensa de sis metres de llarg per quatre d'ample que ocupa tota la paret. Anem amb samarretes, banderes… Ho vivim al màxim. M'emociono només de pensar-hi. Les interminables cançons, les boniques reunions...».

Els càntics, que formen part de la cultura futbolística argentina, posen la pell de gallina a qualsevol. «Hem tingut problemes en diversos locals, però no hi ha manera de fer-nos callar. A Espanya la gent va a futbol com si fos al cine o al teatre. És tot molt fred», explica Marcelo, nascut a Córdoba, a 700 quilòmetres de Buenos Aires. Un viatge des de Barcelona li suposa 20 hores de trajecte. «No s'ho creuran, però no he vist mai el meu River al Monumental. És un dels meus somnis pendents. L'he de complir abans de morir-me, per favor».

El record de Palermo

Román ha tingut més sort amb Boca. Ell és de Buenos Aires i manté el seu carnet de soci des del 1996. El març passat va viatjar a la seva terra i no va perdre l'oportunitat de veure el seu equip, tot i que el record no és agradable. «Sumàvem 45 partits sense caure a casa i vam palmar a la Bombonera contra el Fluminense. Gairebé em paguen el passatge de tornada per avançat», diu el seguidor, que ha vist clàssics en directe des dels 12 anys.

En la seva memòria, guarda records inesborrables que sempre broten en aquestes grans cites. «He cantat sota la pluja, he rigut, he plorat. Recordo, sobretot, un partit en què tornava Palermo després de trencar-se els lligaments. A River se'n fumien i cridaven que si jugava Martín podia tornar Francescoli amb 45 anys. Al final, va jugar, va marcar un golàs i l'estadi gairebé cau». No és un cas aïllat, ni de bon tros. Durant la final de l'última Copa argentina a l'Estadi del Bicentenario entre Boca i Racing, un gol xeneize es va celebrar com un terratrèmol de 6,4 graus a l'escala Richter. El terra va tremolar.

Maradona, el Déu suprem

Notícies relacionades

"De petit ja erauna barbaritat"

Marc Márquez, davant el repte del seu triomf 93 i la ‘pole’ 100

Entre tanta rivalitat, una qüestió els uneix tots dos. ¿Messi o Maradona? ¿Qui és el principal Déu del futbol argentí? «Em quedo amb Diego. El vaig viure més. Messi és el més gran que hi ha ara. És un fenomen però encara no ha superat el Pelusa», diu el romàntic seguidor de River. «Maradona va guanyar un Mundial solet i va brillar en un Nàpols sense estrelles. Diego, a més, és un personatge més tràgic. Leo és més humil, més bonàs, però impressionant també. Jo em quedo amb Diego encara que sigui per capritx», confessa el seguidor de Boca.

Després d'una llarga tertúlia toca apostar. «Guanyarem 2-1, amb gols de Ponzio i Trezeguet», pronostica Marcelo. «Quedarem 2-3, amb dos de Viatri i un de Silva», vaticina Román, mentre assaboreix un mate. Acabada l'entrevista, intercanvien els telèfons i queden per a un altre dia. Rivals però amics. El periodista s'allunya i els deixa sols. Segur que segueixen parlant de futbol.