Als seus peus

Gabriel Muñiz només té 10 anys. Viu amb la seva família, molt modesta, a Campos dos Goytacazes, una localitat situada a uns 270 quilòmetres al nord-est de Rio de Janeiro, on comparteix habitació amb el seu germà gran, Mateus. S¿aixeca cada dia a les 6.30 hores per anar a l¿escola en bicicleta i, com qualsevol nen de la seva edat, reconeix que odia les tasques escolars i les feines de la casa, ja que la seva única obsessió és jugar a futbol.

Dijous va ser, probablement, un dels dies més durs de la seva curta vida. Els motius que el van omplir d¿una profunda tristesa, gairebé mai vista, és que el doctor li va dir que tenia una cama tan malament, lesionada, fruit d¿intentar tantes i tantes cabrioles, que no podria viatjar a Barcelona la següent setmana. Va ser un cop dur per al Gabriel, però va durar el que va trigar Xevi Marcé, el director de la Futbol Club Barcelona Escola, a trucar a la seva mare, Sandra, i dir-li que el Barça no només l¿espera sinó que prepara ja la seva visita per a finals d¿octubre, buscant dies i cites perquè el Gabriel pugui abraçar el seu ídol, Leo Messi.

El Gabriel ha començat a recobrar l¿ànim aquest cap de setmana al saber que el Barça l¿espera. La veritat és que aquest nen prodigiós, únic, exemplar, que va néixer sense peus, es va enamorar de seguida del conjunt blaugrana, de la seva forma de jugar i de la manera d¿interpretar el futbol de laPulgaargentina. I ell mai va creure, mentre construïa la seva gesta, que un dia arribaria al Camp Nou i es veuria immers en la immensitat del club que estima.

Contra l¿adversitat

Perquè el Gabriel, com Messi, com tants nens del carrer, només vol disfrutar amb el futbol. Però la sorpresa és quan descobrim que el Gabriel jugaa l¿estil Messisense peus. Perquè el Gabriel va néixer sense peus, cosa que mai va ser per a ell un obstacle per ser tan veloç com qualsevol altre, tan hàbil com el que més i tan afinat com el millor canoner de la seva edat.

«El Gabriel»,explica la seva mare, Sandra, en una entrevista al diariThe Sun,«va començar a caminar amb menys d¿un any, i la gent que estava al voltant anava al seu costat amb els braços oberts, convertint les seves mans en una xarxa salvadora, però ell no va caure mai».La Sandra diu que si la incapacitat del seu fill li hagués suposat un trauma, ells mai haurien pogut tirar endavant el seu garoto:«No tenim mitjans per a qualsevol cosa».

La història del Gabriel és una lluita contra l¿adversitat i, sobretot, contra allò que suposadament li anava a impedir ser el que volia: futbolista. I, de seguida, Leo Messi, és clar. Ningú se¿n va poder riure mai al pati de l¿escola de Campos dos Goytacazes perquè sempre ha estat a l¿altura dels seus companys.

«Quan el Gabriel va arribar a l¿escola sempre va voler participar en tot el que es feia. Però, sobretot, jugar a futbol»,narra José Lopes, professor de l¿escola, a O Globo TV.«Cap de nosaltres creia que el Gabriel fos capaç de suportar qualsevol comparació amb els altres. Però ell, que té una tenacitat terrible, es va fer valer des del primer dia i ha demostrat no només que pot jugar, sinó competir amb els de la seva edat o més grans». I Lopes afegeix una frase molt d¿adult, però sobretot molt d¿adult avergo-nyit, per haver dubtat d¿ungaroto predestinat:«El que està fent el Gabriel és demostrar-nos a tots que les discapacitats només existeixen a les nostres ments».

És evident que serà difícil canviar la vida del Gabriel, però la seva aparició al campus que el Barça va organitzar fa uns mesos a Rio va deixar bocabadada molta gent. Sens dubte, va obrir la porta que el món sabés que hi havia un nen que havia decidit ser el primer futbolista del món sense peus, cosa que, si no existís el Gabriel, si no se¿l veiés jugar, sonaria no només a ciència-ficció, sinó a farsa, a muntatge de les xarxes socials, a un vídeo manipulat més.

La història arrenca com gairebé totes les històries que afecten el futbol formatiu del Barça. La FCB Escola, considerada com la millor EGB futbolística del món, és un dels projectes estrella del club a través de la formació de nens de 6 a 12 anys.

Actualment controla 22.000 xavals en els seus diferents projectes, al Brasil, l¿Índia (on té afiliats 10.000 nens), Corea del Sud, el Japó, els Estats Units, Polònia (on ha començat una selecció amb 5.000 nens) o el Perú; ha format gairebé 500 entrenadors seus per gestionar i supervisar aquesta EGB futbolística, de la qual no volen explicar detalls perquè no els copiïn i que passa per una divisió d¿edats d¿entre 6 i 8 anys, 8 i 10, 10 i 12. I en cada un d¿aquests períodes s¿imparteixen les ensenyances, sempre amb la pilota, sempre divertint-se, mai buscant la competitivitat, sí la complicitat, que serveixi per formar el nen i l¿esportista.

Buscador de miracles

En això estava ficat el Barça quan va decidir estudiar la possibilitat d¿instal·lar-se al Brasil. I després de rastrejar ciutats, escoles, clubs, va decidir fer el seu campus a Rio de Janeiro. I allà va anar Xevi Marcé amb la seva gent. Després d¿uns quants mesos de feina van obrir el campus. Al cap de pocs dies, va aparèixer l¿exblaugrana Deco, que tenia allà els seus dos fills, Joel i Romarinho, que els va explicar el cas del Gabriel, amic de tots dos.

No cal dir que a Marcé li va passar el mateix que ha comentat el professor Lopes de l¿escola de Campos dos Goytacazes: el que li estava explicant l¿excentrecampista culer era materialment impossible.«Hauries de veure¿l»,li va dir Deco a Marcé.«Que vingui demà»,li va dir el director de la FCB Escola. I va aparèixer el Gabriel. I Marcé, exfutbolista, entrenador, economista, professor d¿entrenadors, buscador de miracles sense pretendre-ho, es va quedar, com tots, bocabadat. El Gabriel jugava com Messi però sense peus.

«Quan el meu fill Joel em va dir un dia que havia conegut el Gabriel, jo tampoc m¿ho podia creure»,explica Deco.«Quan el vaig veure, vaig donar gràcies a Déu per l¿oportunitat d¿admirar algú així, de disfrutar d¿ell i d¿agrair-li tanta voluntat i sacrifici. És difícil trobar una història tan emocionant com la del Gabriel, la superació que demostra, la seva adaptació a la desgràcia, o al que nosaltres considerem desgràcia, i el plaer que sent jugant. Perquè el més gran del Gabriel és que juga així perquè s¿ho ha proposat ell, és impossible convèncer algú que aconseguirà una qualitat futbolística d¿aquest nivell si s¿ho proposa».

Motiva els companys

Marcé i el seu equip van acceptar el Gabriel durant aquelles setmanes, van disfrutar dels seus encants infantils i futbolístics i es van comprometre que tindria la seva recompensa. Ell i l¿amic que escollís viatjarien a Barcelona, participaria i veuria un entrenament del Barça i, per descomptat, coneixeria el seu ídol, Messi. El primer que va fer el Gabriel quan va estrènyer la mà de Marcé va ser recitar-li de memòria la plantilla del Barça.

«Malgrat no tenir peus»,explica Mauricio Soares, fisiòleg del campus blaugrana,«el Gabriel té una coordinació sensacional». «És possible que el vídeo parli per si mateix del que és capaç de fer», explica Joaquín Estrada, coordinador d¿aquell campus. «Però el més gran del Gabriel és el seu cor. Va ser generós i còmplice des del primer dia que va trepitjar el campus. Jo he viscut experiències semblants en molts campus, però mai m¿havia trobat amb un cas tan entendridor. Tant de bo li vagi bé a la vida.Té qualitats i valors per arribar on vulgui».

Marcé explica que, lògicament, no tenir peus impedeix al Gabriel moltes coses, però en fa algunes que semblarien impossibles:«Ell ha creat el seu propi truc, per exemple, per baixar la pilota del cel o aixecar-la. De veritat, juga com un àngel». I és aquí on Marcé recorda un dels que ell considera«millors moments d¿aquesta vida de professor, d¿ensenyant», que va ser l¿instant que la resta de companys de campus van veure jugar el Gabriel per primera vegada.«Els seus ulls es van posar com plats, d¿admiració i de motivació. Si el Gabriel, en aquelles condicions, jugava així, ells no podien ser menys i havien de posar-se a la seva altura».

Notícies relacionades

Marcus Rashford: "La meva raó principal és guanyar. I per jugar millor necessito ser feliç"

Alcaraz alça el títol a Cincinnati gràcies a la retirada de Sinner en el primer set

I deixar de quei-xar-se, és clar.