Rere el rastre de l'or

3.40.12. Mai oblidarà aquesta marca. De la que va aconseguir quatre anys després alsJocs d'Atlanta ni se'n recorda, perquè va ser segon. “La gent es recorda del campió”, acostuma a repetir Fermín Cacho, còmodament establert ara a Andújar (Jaén), la localitat de la seva dona, Susana, amb qui comparteix una casa envoltada d'oliverars i cavalls amb les seves tres filles: Macarena (12 anys), Patricia (10) i Paola (8).

3.40.12 minuts. No és una bona marca, sobretot per a un atleta que encara conserva el rècord d'Europa dels 1.500 metres en els 3.28.95 que cinc anys després delsJocs de Barcelona va fer a Zuric. Però és la seva marca, la que li va valer la medalla més preada de les moltes que té el sorià: l'or olímpic que va tancar a Montjuïc els millors Jocs fins llavors i els més triomfals per a un esport espanyol que, per fi, es despertava envoltat de la seva condició d'amfitrió.

També va ser la medalla somiada. Literalment. Els dies anteriors a la final, Fermín se l'havia imaginat de totes maneres. “L'havia somiat de moltes maneres, però, per casualitat, sempre guanyava jo”. Ni en somnis s'havia plantejat perdre la segona final de 1.500 sense atletes britànics des del 1904 i que, sobre el vermell tartan de l'Estadi Olímpic, es va plantejar més lenta de tot el que s'havia imaginat. El que havia somiat. El pas pels 800 metres (2.06.83) va ser pitjor que el de la final femenina. Cap problema. Cacho, tan tranquil que l'havien hagut de despertar de la migdiada prèvia a la carrera, s'adaptava a tot. “Era com un estudiant que porta l'examen ben preparat. Estava segur del que havia treballat i no tenia motius per posar-me nerviós”.

Bandera descolorida

Quan faltaven 250 metres, Cacho va veure l'espai que van deixar per la corda de la pista l'alemany Herold i el kenyà Chesire i no va dubtar a ficar-s'hi, en una maniobra que després va haver d'explicar amb detall al rei Joan Carles, cap d'una família reial talismà, caçadora de medalles, durant els Jocs de Barcelona. “No vaig tenir por. Vaig passar per dins i vaig pensar: 'Fins on arribi, arribo'. Vaig tornar a canviar de ritme quan faltaven 100 metres i ja em vaig veure guanyador. 'Alguna cosa molt dolenta ha de passar perquè no quedi campió olímpic', vaig pensar”.

Notícies relacionades

Lewandowski entra al seu quart (i últim) capítol amb el Barça

Marcus Rashford: "La meva raó principal és guanyar. I per jugar millor necessito ser feliç"

Als 23 anys, primera medalla d'or de l'atletisme espanyol, en una de les dues proves més emblemàtiques d'aquest esport (juntament amb la velocitat pura, els 100 metres), i a casa. ¿Què més es podia demanar? “El que més em va emocionar va ser l'abraçada amb els meus pares i, després, quan els Reis em van felicitar”, recorda Cacho, que va passejar una bandera descolorida que tenia la seva mateixa edat: la seva mare l'havia comprat l'any que ell va néixer (1969) per penjar-la al balcó durant les festes del poble.

Vint anys després, en el tràfec de cuidar les seves finques i de portar i recollir les nenes a l'escola, Cacho no dubta que aquells Jocs van significar una cosa molt especial. “És que com a casa no estàs enlloc. Van ser els meus primers Jocs, però també els primers del país. Espanya venia d'un fracàs descomunal, esportiu i d'organització, amb el Mundial de futbol del 82. Barcelona va ser un punt d'inflexió que encara avui es nota. Va ser saber que som capaços d'organitzar grans celebracions esportives i que els esportistes espanyols són capaços de fer-ho bé”.