Un dia per somriure

Doncs sí, era impossible, però ha passat. Durant gairebé 24 hores, el Madrid sentirà el Barça tan a prop, tan a prop, que qui sap si Pepe es posarà a clavar puntades a tort i a dret, creient que és Messi el que li va al darrere, i qui sap si tornarà a enganxar Arbeloa pel mig. Tan a prop, tan a prop, que potser Mourinho començarà a cridar en veu alta «¿per què? ¿per què?» amb la veu de Karanka de fons, buscant algun consol: el villarat, Unicef, l'ONU...

Però, sí, ha passat. El Barça de Guardiola, que ahir a la nit va saldar els comptes amb el Getafe (4-0), s'ha tret de la màniga un truc magistral. Deu punts per aquí, deu punts per allà, ara els veus, doncs ara ja només en queda un. I així ha passat la nit el Madrid i així passarà tot el dia, amb la sensació que el Barça l'acompanyarà fins al mateix Calderón, i allà, amb l'ombra de Messi rondant, haurà de lluitar per posar-se una altra vegada a quatre.

A la Lliga que ja estava perduda, a la Lliga que anava camí del Bernabéu, li ha agafat per canviar el guió i portar el que ja se sentia campió a un pas de la histèria. Al Barça, al qual havia castigat més del compte, pispant-li punts immerescuts, l'ha premiat ara pel seu indestructible esperit de lluita, per seguir lluitant per una utopia, per voler tornar a guanyar després d'haver guanyat tot el que ha guanyat. Així que, des que la Lliga es va donar per tancada amb la derrota a Pamplona, l'equip de Guardiola es va entestar a no perdre, una mania que té des de fa gairebé quatre anys. Se li va ficar al cap i no hi ha hagut manera de fer-lo baixar del burro. Total, un ple al deu, 30 punts de 30, una altra barbaritat de les moltes que ha fet. I va estar a punt de fer un altre ple. Un ple a l'11. Es va quedar en 10. Sí, va acabar amb 10 jugadors del planter (més Alexis), en un Camp Nou que va cantar orgullós i va corejar sense parar el nom del gran símbol d'aquesta immensa obra: «Messi, Messi, Messi».

MESSI NO PARA / Messi per aquí, Messi per allà. Un misteri indesxifrable que, dia a dia, es fa més grandiós. Alexis va fer dos gols i Pedro un altre, però Leo no va passar de llarg i va deixar la seva empremta com fa cada tres dies, incansable, imparable, intocable al seu pedestal. Un remat amb la seva firma -i haurien pogut ser uns quants més-, i que amplia les seves xifres, que ja maregen: 61 gols en 51 partits, 39 a la Lliga, a dos del rècord absolut que va escriure fa un any Cristiano, al qual no deixa viure tranquil.

En el més difícil encara, com si volgués desafiar els límits i l'ortodòxia d'aquest joc, Guardiola va disposar un equip amb un sol defensa natural (Puyol) i dos de reconvertits (un immens Mascherano, i Adriano), tres cervells exquisits (Busquets, Xavi i Iniesta) i quatre davanters, com a mitjans del segle passat, però amb un futbol que s'escapa en el temps.

Notícies relacionades

L’Espanyol fitxa Kike García, cinquè reforç a cost zero

Ter Stegen s’acosta ara a un perillós dilema

PRESSIÓ AL CALDERÓN / A l'altre costat, a casa de Florentino, a la caverna de Mou, les coses han anat al revés, i en un tres i no res han passat de veure el Barça a la llunyania a tenir-lo davant dels nassos, just quan els toca visitar el Camp Nou, qui sap si per jugar-se la Lliga que ja era seva. De moment, aquesta nit hauran de torejar la pressió de recuperar el terreny que han perdut provisionalment. «No tenim ni ansietat, ni por ni res», va dir Karanka. Això era abans de sentir el Barça a prop, molt a prop.

Guardiola va demanar als seus que correguessin més, i la seva paraula és llei. Així que avui poden contemplar relaxats el derbi del Calderón, on fa setmanes el Barça va entrar a 13 punts del Madrid i en va sortir a 10. Com han canviat les coses. Hauran de seguir corrent, però poden somriure. I potser aquesta nit fins i tot n'hi haurà algun que optarà per riure.