Nocturnitat i traïdoria

Un cop acabat el clàssic, ja de matinada, dos fotògrafs deMundo Deportivo (Pere Puntí i Manel Montilla) desfilaven cansats cap a l'aparcament del Camp Nou. Caminaven arrossegant les seves pesades bosses de màquines, objectius i ordinadors portàtils per les entranyes subterrànies de l'estadi a la recerca del pàrquing exterior per tornar a casa. De sobte, van topar amb un home vestit en xandall blanc, amb escut del Madrid, que s'entretenia amb el mòbil a les mans.

Sí, era José Mourinho. Reclinat en un cotxe, mentre l'autocar del Madrid, ja amb els jugadors, esperava per sortir cap a l'aeroport del Prat. Estaven tots acomodats: jugadors, tècnics, auxiliars. Però faltava Mou.

Feia més d'una hora que s'havia acabat el partit, però Mou estava, amb el seu xandall blanc, recolzat al cotxe de l'àrbitre, esperant a complir l'última missió de la nit. De la nit en què va tenir el Barça de Guardiola entre les seves mans, com en la tornada de la Supercopa, i se li va esmunyir al final. Una vegada més.

Foto de record

Llavors,Mousemblava estar tranquil. Fins i tot va parlar amigablement amb Montilla, a qui coneixia d'antics partits, tant en la seva època al Chelsea com en la de l'Inter, mentre Puntí aprofitava per obtenir una foto de record. Un cop complert aquest tràmit, els dos fotoperiodistes abandonaven el túnel camí dels seus vehicles girant-li l'esquena a Mourinho. El portuguès seguia amb les mans amagades a les butxaques del xandall. Sense moure's del cotxe. Esperava algú.

Notícies relacionades

Orgull i rebequeria

Iniesta es trenca i estarà tres setmanes de baixa

Puntí, abans de marxar, va tenir temps de disparar la seva càmera per captar la imatge d'un tècnic solitari a la zona d'àrbitres del Camp Nou. És la foto que il·lustra aquesta pàgina, més freqüent en camps de Regional que en temples de Champions com el Camp Nou. Després, Puntí va recollir i va marxar amb Montilla.

De cop, tots dos van sentir uns crits. I es van girar ràpidament.«¡Quin artista que ets!», va cridar Mourinho mentre Teixeira Vitienes, àrbitre càntabre de 41 anys, obria el maleter per ficar-hi l'equipatge. No anava sol, estava acompanyat pels seus auxiliars. Al veure'ls, l'home tranquil va mutar. Per fi, tant Puntí com Montilla van entendre què feia allà, amb l'autocar preparat per marxar. Però sense sortir encara.«¡Com t'agrada fotre els professionals! ¡Com t'agrada!», va cridar desencaixat fins a tres cops. ¿I Teixeira? Va fer veure que no el sentia. Tampoc va escriure cap annex a l'acta.