Les memòries de Dani

Daniel Sánchez Llibre (Vilassar de Mar, 1950) deixarà dimarts la presidència de l'Espanyol. Va acceptar el càrrec la matinada del 27 de juny del 1997. Havia de ser un president per a dos anys, de transició, i se n'hi ha quedat 14.

EL TRASLLAT  DE SARRIÀ A CORNELLÀ «Em va donar molta força el projecte del camp nou»

Vaig veure la demolició de Sarrià amb el meu fill a casa i la frase que em va sortir va ser: «Això és una putada». Jo vaig firmar la venda i la demolició del vell estadi. En aquell moment la venda no va ser dolenta. Vam vendre el camp per uns 9.250 milions de pessetes, però el club va continuar amb números vermells. No, aquesta venda obligada no va solucionar el problema econòmic del club. I ens en vam anar de lloguer a Montjuïc. Va ser una obligació. Ens en anàvem a una muntanya. La gent es pensava que el club desapareixeria, però curiosament ens va donar els anys de més glòria de la nostra història: dues Copes del Rei i una final de la UEFA. Vam marxar de Sarrià amb 17.500 socis i en vam arribar a tenir 27.000 a Montjuïc.

No era un camp de futbol i vam firmar un mal contracte, però l'Ajuntament es va equivocar deixant-nos marxar d'allà. Quan vaig tenir firmat el trasllat a l'estadi de Cornellà-el Prat, vaig anar a veure l'alcalde i a la reunió em va oferir treure les pistes d'atletisme i em va dir que ens farien un camp de futbol. Però jo li vaig dir que ja era tard. No érem a casa nostra, però no teníem cap possibilitat de fer negoci. Sí, es van equivocar amb nosaltres. En canvi, Cornellà és casa nostra, la il·lusió de tots els periquitos. Em va donar molta força per continuar el projecte del camp nou. Vam començar la gestió la Setmana Santa del 2001, però l'endemà de la desaparició de Sarrià ja vaig pensar en la compra d'uns terrenys. El camp ha costat 67 milions d'euros, però on hi ha hagut una desviació important ha estat amb la urbanització. Va sortir més cara. Aquest camp és una gran joia.

Puc dir que el patrimoni, amb jugadors, ronda els 250 milions. L'estadi i la zona esportiva de Sant Adrià valen molts diners i és el nostre futur. Tenim un camp que ha costat sang, suor i llàgrimes, però no està influint en la tresoreria del club. El deute és alt però està controlat i l'anem pagant mensualment.

EL BARÇA  POLS INSTITUCIONAL «Les relacions han de ser cordials, com sempre»

Les relacions amb el Barça han de ser cordials, com ho han estat sempre. Amb Núñez van ser fantàstiques, amb Gaspart van ser bones, van ser boníssimes els sis mesos que Reina va presidir el Barça i amb Laporta vam començar bé i vam acabar malament. Però jo ja ho he oblidat. Si el trobés ara, el saludaria i li donaria la mà sense cap problema, encara que els últims tres o quatre anys del seu mandat les relacions estaven trencades. Ja no vull parlar del cas Saviola perquè, per més coses que jo digui, ell pot dir el contrari. Ja ha passat tot, ja està tot oblidat i ja no vull perdre més temps amb aquest tema. Van ser anys divertits per la guerra d'intercanvi de paraules. Ens anàvem fotent hòsties, com diuen al meu poble. Ara les relacions amb Rosell són fantàstiques.

El que és periquito no canviarà mai de color encara que el Barça guanyi. Sempre ha estat complicat conviure amb el Barça, tot i que la diferència és més forta pels contractes de televisió. La televisió ho ha desestabilitzat tot. La Lliga està venuda fins al 2020. En aquest sentit dic als culers i als merengues que no pateixin: que seran primers o segons perquè no hi ha cap altra opció. No vull demanar ajuda a Rosell. No es tracta d'això. Només li demanaria respecte pel nostre club, que ja el respecten.

Ara em preocupen molt més les relacions en el futbol base. És un dels temes que m'agradaria tractar amb Rosell, però el veig molt complicat. Amb l'únic que vam tenir un pacte de cavallers va ser amb Núñez. Cap club tocava ningú. És un tema que no vaig aconseguir arreglar amb Laporta i ara tampoc ho he aconseguit amb Rosell. El Barça em diu que els pares s'ofereixen i sé que no és així. Hi ha molts pares que després de trucar-los directament els diuen que no. El camp del futbol base és una selva per a la qual no veig cap solució. Però aquí ens teniu. Em sembla que aquest any se'ns en han anat nou xavals al Barcelona. Això vol dir que ho estem fent bé.

L'ÈXIT  LA COPA DEL 2000 «Va ser el dia més feliç de la meva vida esportiva al club»

Aquell dia, a València, va ser el més feliç de la meva vida esportiva a l'Espanyol. No oblidaré mai el partit de Mestalla. A la mitja part em vaig quedar sense veu per culpa dels nervis. Estava assegut al costat de Rita Barberá, l'alcaldessa de València, que em deia: «Tranquil, que guanyareu». Vaig patir molt, com tots els periquitos. Ens van expulsar Nando i l'Atlètic ens va marcar un gol. Va ser terrible. No vaig veure el primer gol, el que va fer Tamudo, perquè estava parlant amb l'alcaldessa. No sabíem com l'havia fet. Va ser un somni.

Sóc una persona amb sort perquè vam repetir l'any 2006, però aquesta Copa de Madrid no la vaig disfrutar. En una dècada hem guanyat més Copes que el Madrid. No vaig disfrutar la de Madrid perquè anàvem molt mal classificats a la Lliga. El gol de Coro ens va salvar d'un descens. Va ser un final d'infart. Quan quedaven cinc minuts de partit em vaig girar i vaig dir a Tarradellas i Martín que baixàvem a Segona. Però va marcar Coro el minut 92 i em vaig abraçar a la meva dona, que era al davant. Va ser increïble. Em va venir molta gent plorant del patiment que havia experimentat, de l'angoixa pel descens. Aquell dia fins i tot em van insultar. Sempre recordaré aquell senyor de la llotja.

D'entrada, un descens suposa una baixada d'ingressos d'uns 30 milions, bàsicament pels drets de televisió. Baixar és impensable per a l'Espanyol. No seria la desaparició, però sí que estaríem obligats a demanar el concurs de creditors. Els clubs gasten més del que tenen per no baixar. És més barat i t'assegures la permanència perquè te'n vas en orris si baixes. I dos anys seguits a Segona ja és inviable per a qualsevol entitat amb un pressupost com el nostre. Per això 23 de 42 clubs de la Lliga estan en concurs. La Lliga està arruïnada, el futbol està arruïnat. He tingut errors en fitxatges d'entrenadors, de directors esportius, de jugadors, però l'equip no ha baixat durant la meva presidència.

EL CAPITÀ  L'AMARG COMIAT D'UN GOLEJADOR «Tamudo és un símbol que es va equivocar al final»

'Tamudo? Jo no negaré qui és Tamudo. Ha sigut el símbol del nostre futbol base, però crec que es va equivocar al final de la seva etapa a l'Espanyol. Jo, si hagués sigut Tamudo, hauria lluitat per quedar-me a l'Espanyol durant molts anys, però cadascú fa amb la seva vida el que considera més convenient. No, no li tinc cap rancor. Només que es va equivocar. Nosaltres vam tenir els nostres errors, però Tamudo tenia totes les opcions de seguir i se'n va anar. Alguna cosa va passar. I la directiva no ha de ser sempre la culpable de tot.

A Tamudo se li ha d'agrair la seva entrega al camp i els gols que van donar tanta alegria als seguidors periquitos. ¡És clar que me'n recordo del Tamudazo!, d'aquells gols al Barça al Camp Nou. Aquell partit el vaig veure a casa del meu fill a Xile. Va ser un dels dies que vaig disfrutar més i que vaig saltar més, i l'Espanyol crec que no s'hi jugava res en aquell partit perquè estàvem en una situació tranquil·la. Tamudo ha marcat molts gols importants per a l'Espanyol.

Va ser el culpable que seguís al club l'any 2000 al col·laborar amb el seu gol en el triomf de l'equip en la final copera de Mestalla. Jo ja me n'anava el 2000 després de guanyar la Copa i José Manuel Lara em va convèncer que no ho fes. «No te'n pots anar amb aquesta afició», em va dir. I em va convèncer. Una cosa bona que té Lara és que sap convèncer la gent.

Hem guanyat dues Copes del Rei. Hem arribat a una final de la UEFA el 2007 amb Valverde a la banqueta, però no he aconseguit que l'equip es classifiqués per a la Champions, gairebé ho aconseguim a Pamplona. ¡Quina ràbia aquell gol anul·lat a Toni Velamazán! 'Curiositats?'Pífies? Moltes. És clar que he comès molts errors en l'apartat esportiu, però no ens han portat mai a una hecatombe. Hauríem pogut fitxar Dani Alves per 600.000 euros, però Ramon Condal i jo no ens vam animar a comprar-lo i mira on ha arribat. També vam tenir Etoo i després va triomfar al Mallorca.

LA TRAGÈDIA  LA INESPERADA MORT DE JARQUE «La trucada de Calzón va ser el moment més dur»

Havia arribat a Lanzarote per passar vuit dies de vacances amb la meva família. Devien ser les sis o set de la tarda. Vaig rebre una trucada. Era José María Calzón, delegat de l'equip. «Presi, que estem intentant reanimar Jarque», em va dir. Vaig pensar que podia ser una baixada pel sucre perquè li havia passat una cosa similar al meu cunyat, jove com ell. Als 10 minuts em va trucar una altra vegada Calzón. Vaig notar la seva preocupació. Passava alguna cosa. Li vaig comentar que em tornés a trucar ràpidament. Em va trucar als 30 segons i em va comunicar la mort del Dani. Aquestes trucades han estat el moment més dur de la presidència. L'endemà vaig tornar a Barcelona i aquell dilluns vam agafar un vol cap a Florència per solucionar la repatriació del Dani.

Vaig passar 24 hores a Cornellà i vaig quedar impressionat de la quantitat de seguidors del Barça que feien cua per donar el condol. Va ser impressionant. Em va demostrar que les relacions humanes estan per sobre del fanatisme del futbol. Feia menys d'un mes que havia dinat amb ell i Màgic Díaz en un restaurant de la costa. Em va dir: «President, posi'm el contracte a sobre la taula que firmo pels anys que vulgui». Per la seva personalitat, pel seu físic, per la seva forma de ser, perquè era tan bo, començava a ser la imatge de l'Espanyol. No l'oblidaré mai.

L'OPOSICIÓ  JOSÉ MANUEL LARA «Hauríem pogut fer un bon tàndem»

Notícies relacionades

Les víctimes demanen quatre anys de presó per a Raúl Asencio i 58.000 euros d’indemnització per la difusió de vídeos sexuals

Lamine Yamal: «Ara només la meva mare em pren com un nen»

He sigut president perquè José Manuel Lara em va empènyer aquella matinada del 27 de juny de 1997. Després em va tornar a convèncer el 2000. Vam ser grans amics fins al 2004. Hauríem pogut fer un bon tàndem. El 2009, li va interessar vendre les seves accions. A partir d'aquell moment va tornar la tranquil·litat perquè vaig estar anys amb ensurts. He hagut d'estar plantant cara a moltes coses, una lluita que no desitjo a ningú. 'Fernando? Si no hagués tingut aquell accident, hauria sigut el president. Li encantaven el futbol i l'Espanyol. Disfrutava.