Atleta, escriptora i antinazi

«¡Qué muerte la tuya, soldado del pueblo, / bravo miliciano, corazón amigo; / qué muerte más dulce, cien brazos de agua / ceñidos en torno de tu rostro lívido!». Reclosa a la residència de Sant Francesc, a Santpedor, quan Pep Guardiola, fill del poble, encara xutava la pilota vestit de blaugrana, amb l'esquena sana, l'autora d'aquest poema (Por el río suena), Anna Maria Martínez Sagi, passava els seus últims dies. El 2 de gener del 2000 va morir, als 92 anys, la dona que va ser la primera directiva del Barça, càrrec al qual va accedir atenent els desitjos de Josep Sunyol, elpresident màrtir. Demà, el Barça la recordarà, dins la iniciativa de dedicar el partit contra el Saragossa a les dones del club. A la llotja només hi haurà presència femenina.

Vocal de cultura

La seva vida, gens monòtona, va dur l'escriptor Juan Manuel de Prada a convertir-la en protagonista de la novel·laLas esquinas del aire(2000). Anna Maria va passar un any com a directiva d'un club, el Barça, admirat per la seva família, els Sagi, testimonis de la burgesia barcelonina de principis del segle XX. Va acceptar incorporar-se a la junta d'Esteve Sala, la persona que Sunyol va posar al capdavant de l'entitat el 1934, perquè ell havia de cuidar la seva precària salut viatjant a Suïssa. La primera directiva blaugrana, segons consta al llibre d'actes del Barça, es va encarregar, com a vocal, de l'àrea de«cultura i propaganda del club». Era germana del davanter Armand Martínez-Sagi, jugador del primer equip els anys 1920 i 1921, i cosina del famosíssim Emili Sagi-Barba. I, com ells, atleta, en una època en què l'esport femení era absolutament minoritari.

La professora Neus Real, de la Universitat Autònoma de Barcelona, també es va ocupar d'Anna Maria al seu llibreEl Club Femení i d'Esports de Barcelona, plataforma d'acció cultural. El Club Femení va agrupar escriptores barcelonines entusiastes de l'esport que escrivien les seves vivències a la columna deLa Ramblaque es titulavaL'Esport i la dona. Anna Maria era una de les seves atletes més destacades, en l'especialitat de llançament de javelina. Va batre tres vegades el rècord de Catalunya, entre el 1930 i el 1932. El 17 de juliol d'aquest últim any va establir el seu millor registre de 20,60 metres (la txeca Spotakova posseeix la plusmarca mundial amb 72,28 metres).

Possiblement els seus anys com a atleta van ser els més feliços, perquè en aquella època només comptaven per a Anna Maria els«cabells d'un ros fosc emmarcat a l'oval renaixentista»de l'escriptora Elisabeth Mulder. A ella va dedicar la seva vida com un sacerdoci. Per a Anna Maria, l'existència sense Elisabeth no tenia sentit. La pressió de la família, sobretot de la mare, va aconseguir separar aquest amor el 1932. Elisabeth, morta el 1987, era una dona que havia enviudat el 1931 de l'advocat Ezequiel Dauner, que li triplicava l'edat. No va tornar a veure mai Elisabeth i es va veure obligada a reprimir la seva sexualitat. La ruptura amb el seu amor també va suposar la separació definitiva amb la seva família, que també li censurava el gust per portar roba moderna i masculina.

Notícies relacionades

Mor l’expilot de Fórmula 1 Alex Zanardi, llegenda del paralimpisme i símbol de resistència

"Tots el vam perdre de vista"

Va lluitar a la Resistència francesa, país a on es va exiliar a l'acabar la guerra civil espanyola. La fugida a França (1939) també hauria estat digna d'una escena de pel·lícula: Anna Maria travessant l'últim tram dels Pirineus, a peu, sota una intensa nevada.

Va ser una de les impulsores, com a desafiament als nazis, per organitzar a la capital catalana les Olimpíades Populars del 1936, idea que va truncar la guerra civil. A França s'hi va quedar fins a inicis dels 50. Allà es va llicenciar en llengua i literatura franceses. Després va impartir classes a la Universitat d'Illinois (EUA). Va tornar a Espanya arran de la mort de Franco. Té un carrer dedicat al barri del Guinardó de Barcelona.