La màquina perfecta

Fidel al que és, un equip al qual se li esgoten els elogis amb un futbol majestuós, el Barça va aixafar ahir a la nit l'Almeria. Guiat per un insaciable i celestial Messi, que va anotar tres gols i ja n'ha sumat 101 a la Lliga, l'equip de Guardiola va fer ballar elhippy Lillo --viu en una solitària platja del Cap de Gata amb una peculiar cabellera que li penja a l'esquena--, i va sotmetre el rival amb una exhibició ofensiva que no es recordava en els últims 50 anys. Més que un partit, va ser una tortura per a l'Almeria. Més que un partit, va ser una delícia per a la gent observar el futbol senzill, geomètric i solvent del Barça, amb una golejada històrica, igualant un registre que datava del 1959.

Fidel al que és, un equip que no es relaxa mai, i encara menys en la setmana prèvia al clàssic, va deixar 36 minuts per al record. Sis remats, cinc gols (un d'Acasiete en pròpia porta) i una assistència impressionant de Fontàs, aquest esquerrà de 21 anys que va jugar de central formant parella amb Puyol. Més que un central elnoi de Banyoles va semblar un delineant quan va traçar una diagonal, de punta a punta del camp, més de 50 metres, per deixar Pedro sol davant d'un desesperat Diego Alves.

NÚMEROS D''O REI' / En aquesta monumental passada de Fontàs, un central que sembla lent però que pensa més de pressa que molts defenses, es va resumir l'essència del Barça. Joc curt per acorralar l'Almeria, al qual li van tremolar les cames cada vegada que veien a prop Messi, Iniesta, Xavi, Villa... Joc llarg per destrossar-lo després i, mentrestant, un respecte gairebé fanàtic a un estil que el fa únic. En curt i en llarg. Al peu i a l'espai. Amb el gran Messi (vuit partits consecutius marcant, nou si s'hi inclou el de la selecció argentina) firmant números del futbol de Pelé. QuanO Reiva arribar a més de 1.000 gols va semblar que s'havia arribat a l'Everest. Ningú més ha escalat un cim tan alt. ¿I Leo? Té 23 anys i ningú, ni tan sols ell, sap on té el límit.

Fidel al que és, un equip tan admirable amb la pilota com admirat pel seu afany de recuperar la pilota, el Barça va entendre que la vida no s'acaba en Messi. Tot i que sense ell tot seria més difícil. Però sense oblidar que amb Villa la connexió va resultar immediata. Intel·ligent, i a més bella, cop de taló delGuaje perquè Leo engaltés amb l'esquerra el primer gol i obrís el festival futbolístic que no s'havia vist mai abans a Almeria. Per com de ràpida anava la pilota, pel control exquisit del partit (dos gols en menys de 20 minuts, cinc en 36, inclòs un en pròpia porta d'Acasiete) i, sobretot, pel bonic joc que va hipnotitzar tothom.

PIQUÉ I BUSQUETS DESCANSEN / A Guardiola, que va demostrar que sí que compta amb el planter (li faltava un central esquerre i hi va posar Fontàs), li va sortir la nit perfecta. Piqué va descansar a la banqueta per evitar el risc de veure la cinquena groga i perdre's el clàssic de dilluns. Sergio Busquets també va tenir el dissabte lliure. A Xavi i Iniesta, que van complir molt bé en aquesta inoblidable primera meitat, els va donar després 45 minuts de descans. Messi i Villa, en canvi, van esgotar els 90 minuts. ¿Per què? Perquè ni amb 0-5 Leo no descansa. No vol que el facin fora ni al jardí de casa seva perquè encara li faltava el tercer de la nit. I perquè Guardiola, igual que Messi mateix, va estar obstinat que elGuaje tornés a casa amb algun gol a la butxaca. Tan lloable gest de tots dos no va tenir, no obstant, la recompensa desitjada. I Villa se'l va merèixer.

Notícies relacionades

Guardiola precipita sense voler la destitució del seu amic Lillo

Messi, a 100 per hora

BOJAN TAMBÉ MARCA / Sí que va passar amb Bojan. Abans es va haver de donar un altre detall de meravellosa qualitat de Messi per deixar sol el jove davanter a l'àrea, allà on és més feliç, i deixar un altre subtil toc que va entrar lentament a la porteria. Gairebé plorant anava la pilota fins que es va adormir a la xarxa, com quan Messi va aprofitar un rebuig de Diego Alves per alimentar la seva immensa llegenda. L'estadi, sorprès pel que veia, va abandonar la seva actitud passiva i va llançar el crit de guerra: «¡Lillo, vés-te'n! ¡Lillo, vés-te'n!» Qui no se'n va anar mai del partit va ser el Barça, com va demostrar el vuitè gol, el segon de Bojan. A passada de Messi, és clar.

Fidel al que és, un equip que no admet cap mena de comparació, el Barça va a la cita amb el Madrid més fi que mai i derrotant-se cada dia a si mateix. No hi ha triomf més gran per al Barça que ser millor que el Barça. Fidel al que és, la màquina arriba perfecta al dilluns del clàssic.