Toni Bou i Laia Sanz no es cansen de sumar títols amb un domini aclaparador del trial

«Si no t’importa, jo m’assec a la moto i ella es posa al meu costat». I comencen a riure tots dos. Encara millor, sonen dues riallades que deixen atònit el guarda de la fàbrica Montesa-Honda a Santa Perpètua de Mogoda. La raó, simpàtica però absurda, és que Toni Bou, tricampió del món de trial, fa tres, quatre o cinc centímetres menys que Laia Sanz, nou vegades campiona del món. I si Nicolas Sarkozy esquiva l’altura de l’atractiva Carla Bruni, Bou creu necessari (més rialles) esquivar el cos imponent de la Laia.

És evident que l’altura esportiva de tots dos és immensa. Gegant. En trial no hi ha qui els faci ombra. I ells, és clar, no es reconeixen com a campions invencibles, tot al contrari, estan convençuts que si algú s’entrenés tant com ells («l’hivern passat em vaig posar com un toro al gimnàs perquè si estàs fort físicament, estàs fort mentalment i això representa el 70% dels teus encerts», reconeix Bou), tingués una fàbrica al darrere tan gran com Montesa-Honda, un cap com Miquel Cirera, uns mecànics tan eficaços i meticulosos com els que dirigeix Jordi Granell i uns motxillers tan «guais» com Didac Cercós i Alex Buzzoni («ens fan d’entrenadors, massatgistes, psicòlegs, xerpes, atalaiadors, consellers... de tot, són uns sols», diu la Laia), podrien, potser, guanyar-los, sí.

Competint sota pressió

El Toni i la Laia no demanen més reconeixement, ja estan contents i orgullosos amb el que tenen «tot i que el trial ha perdut molts seguidors», però sí que els sap greu que la gent els doni com a guanyadors ja de sortida. «Aquesta pressió la tenim sempre afegida, l’assumim, sabem que tenim tot el necessari per guanyar, és més, no ens cansem de guanyar. Guanyar és saníssim, però és evident que aconseguir-ho costa molt, molt, i voldríem que la gent tingués la sensació que, malgrat ser una especialitat minoritària, la competència a nivell mundial és enorme i molt forta».

Parlen tan segurs d’ells mateixos i comparteixen tantes coses, no només esport, títols, marca, moto (Montesa Cota 4RT) i viatges, que no els importa aparèixer en aquest reportatge amb una sola veu. «Sé que a molts els pot semblar poc creïble que diguem que aquesta especialitat és molt de coco, molt mental», indica la Laia. «Jo, a les àrees d’escalfament, veig rivals que fan autèntiques filigranes, salts i piruetes que jo seria incapaç d’imaginar. Però, després, quan arriba la competició, s’enfonsen, fallen. Perquè no saben aplicar tot allò que han assajat a les zones del trial. I és que estar cinc hores fent salts no és fàcil, no».

El Toni reconeix que saber competir és vital, i atorga un gran valor a l’ajuda que reben de Montesa Honda i dels components del seu equip. Per exemple, la moto. «La moto no guanya, aquí no passa com a la F-1, on ara resulta que els Brawn són la bomba, o com en MotoGP, on tothom vol la Yamaha de Rossi o Lorenzo», indica Bou. «El trial és massa tècnic, hàbil, físic i mental perquè la moto sigui decisiva. Però, sense una bona moto, no guanyes ni de conya». «Ni tan sols sent tan bo com el Toni», afegeix la Laia, que agraeix a Granell les seves manetes i les dels seus mecànics «perquè, en el trial, és vital que la moto es comporti d’una forma regular, és a dir, que sempre vagi bé».

El Toni i la Laia reconeixen que guanyar els motiva. «És una cosa interior, un sentiment d’orgull, un pessigolleig que et fa feliç», admet la Laia. «Jo no ho entenc quan algú diu que a aquest o a aquell altre esportista se’l nota fart de guanyar. ¡No t’atipes mai de guanyar, perquè t’entrenes per a això!», afegeix el tricampió del món.

Un lloc on practicar

Notícies relacionades

Ayuso pressiona Del Toro en la contrarellotge del Giro

L’Europa League transforma La Catedral

Si els uneix competir, guanyar, Montesa-Honda, els títols, també els uneix la crítica a una situació, es diria que mediambiental, que ha convertit els practicants del trial en uns empestats. «Jo recordo que quan era petita», explica la Laia, «sortia del garatge de la nostra casa de Corbera, acompanyada del meu pare, conduint la meva motoreta, travessàvem el poble, pujàvem a qualsevol muntanya, practicàvem i tornàvem a casa. Ara, et persegueixen per la muntanya per multar-te, no té sentit, la veritat».

«Sembla que les administracions i les fàbriques estan buscant una solució perquè els trialers puguem practicar en algunes zones determinades. Això estaria bé», comenta Bou. «És evident que si cada poble té un camp de futbol i un pavelló poliesportiu ¿per què no pot tenir una zona on practicar trial? No té sentit que es pugui caçar i no es pugui practicar educadament trial».