Vaga de mestres: "S’ha perdut consciència del servei públic"

Del funcionament públic s’ha perdut consciència, sent compresa tan sols com allò que és finançat per l’Estat. Un cop arribat a aquest punt, la mirada privada i liberal ja ha triomfat, tot situant-se com a únic mapa possible. Però em sap greu comunicar-ho: l’espai públic res té a veure amb aquesta visió, i el seu naixement va per altres camins.

Camins on la veu que se sent no reclama obediència sinó que anhela ser espai de pluralitat escoltada. De l’obediència unidireccional s’origina la instrumentalització i amb aquesta esdevé la pèrdua d’esperit crític, tot arribant a pensar que la veu del poder és la nostra. La veu del poder desgasta, fa decaure la nostra empenta. Com a professorat vam iniciar la caminada amb gran alegria, dipositant a les motxilles més formació de la que ja teníem i gran experiència, però els passos cada cop són més caragrossos, i la motxilla no ha parat d’omplir-se d’elements inútils: paperassa, marcar suposats ticks que com a centre ens facin destacar, falta de reconeixement.. .

La veu pública, per tot això, crida de dolor. Ella volia ajudar a la mobilitat social, i s’ha convertit en la seva justificació. Sense recursos, l’adaptació es converteix en el vestit nou de l’emperador: tothom diu que hi és, però realment no hi és, i aquest va nu en el seu camí. Totes les persones tenen dret a escolarització. Però no obviem un petit detall: el nivell de certs barris en obtenir l’ESO dificulta clarament la seva entrada a batxillerat, i al mateix temps obtenir bona nota a les PAU.

Seria interessant tenir en compte les persones que van a un grau mitjà i les persones que tenen la possibilitat d’accedir a la universitat en diferents barris, però això sí, diguem-ho clar i català: la funció del centre públic és evitar la desigualtat social, és clar! El desgast del servei públic no tan sols es dona en els mateixos centres, és palès també dins d’una part important del cor de la societat.

Quants cops hem escoltat que el professorat tan sols desitja més diners. I si volem més diners, hem perdut poder adquisitiu i no és poc. “Ja, però nosaltres també cobrem menys diners que vosaltres”, se’ns diu. I vet aquí altra trampa liberal: que es lluiti per la millora de drets no significa que l’altre perdi els seus, sinó ben al contrari. De l’espai privat mai ha sorgit millora alguna de les condicions socials ni materials de les persones sinó s’ha vist abocat a fer-ho. Fent créixer allò públic, s’empeny a la privada a haver d’avançar.

Ara bé, aquest creixement social tan sols pot ser donat si el funcionariat assoleix consciència del que realment és. Ser funcionari no significa tenir plaça fixa i funcionar com una empresa privada; ser funcionari ha de significar poder-te expressar i lluitar per la defensa d’allò públic. Ser funcionari significa pluralitat i arrelament amb allò que es dona, ser funcionari significa defensa dels drets laborals. I és per tot això que es va decidir en el seu moment que no se’l pot acomiadar.

Per acabar, ho torno a indicar: s’ha perdut consciència del servei públic, però sembla ser que de tant en tant s’encenen espurnes d’esperança. Ara tan sols falta no deixar-les apagar.