Carta d'una lectora: "La realitat de viure en un poble d’estiu"

La meva família resideix a Palamós, un poble de la Costa Brava amb un encant infinit. Tot i això, cada any la situació sembla fer-se més i més estranya. Els habitants ja ens sabem de memòria el soroll de la botzina dels creuers en arribar, però encara ens sabem més el que passa després. El poble es queda ple de dalt a baix, i tot i que això sembla que sigui un èxit per l’economia, la majoria d’aquests vaixells inclouen un bast bufet per tots els seus clients, fent que molts cops no es parin ni a menjar ni comprar en el poble. Tot i això, els incessants creuers de turistes, en la meva opinió, no són la pitjor part.

Jo em sento frustrada per la sensació d’incertesa en el moment en què el temps comença a refredar. No és només el turisme la meva queixa, potser és una cosa una mica més sentimental. Palamós, durant l’època d’hivern i tardor és un dels espectacles més preciosos que he vist, i tot i que creieu-me que soc la primera que no busca tenir aquest turisme sempre, no puc evitar personalitzar aquest poble, i pensar en ell com una dona que només és mirada quan es vesteix de seda, passant per dalt la seva pura essència. La pura essència de Palamós, no es veu entre les platges plenes de turistes, es troba en les tardes de tardor al passeig marítim, o les nits d’hivern a cala estreta. Com si aquest poble es guardés la seva bellesa només per a quan poques persones li posen la mirada.

Em pregunto que en pensarien els turistes confosos si poguessin veure les platges buides i les postes de sol a la fosca. No puc evitar pensar en el meu poble, com una joia incompresa, només vista com una atracció quan realment, si mires més enllà del seu encant sota la calor de l’estiu, trobaràs un poble ple de vida, un poble que batega i que està encès sempre, sense tenir en compte l’estació.