Brindis sorpresa al Born per acomiadar Juan Viso, el quiosquer emblemàtic del barri: «És part de la nostra identitat»

Abans que estreni una vida molt més vinculada als seus, la gent s’ha bolcat amb el seu quiosquer, indissociable a la memòria sentimental d’aquest flanc enganxat al centre històric de la ciutat. Ahir hi va haver vermut i batucada davant la paradeta, i aquest migdia, un brindis, tots dos sorpresa per a Viso. També han plogut els obsequis i les felicitacions dels clients fidels per complimentar a qui s’ha apostat, des de l’alba fins que cau el sol, com un guardià lleial al barri. «N’hi ha molts que passen i et fan una abraçada enorme, d’altres et porten regals: ampolles de vi, cava i pastes perquè m’ho prengui a la seva salut... Ha sigut tota la setmana així», assegura, feliç.

Fins i tot a ell i a la seva dona, l’Antonia, els han regalat una sessió pagada de massatges. «Perquè us relaxeu, us ho heu guanyat», els van dir. «A raó de com els hem tractat, els clients ens ho han tornat amb agraïment per haver estat amb ells: s’han creat vincles i amistats», admet Viso. El quiosquer dona fe d’haver assortit de lectura diverses generacions: presumeix de tenir parroquians als quals ha vist créixer des que eren a la panxa de la seva mare i que, ja ben adults, encara han acudit a comprar-li fins ara. «Tinc una amiga, l’Olga, que diu que soc l’home més estable de la seva vida, perquè cada matí he estat aquí»,somriu.

Demà i dimarts tocarà acabar de recollir, fer les últimes devolucions i deixar-ho tot llest perquè el venedor que rellevarà el Juan comenci l’1 d’octubre. L’adeu del quiosquer ha tocat la fibra a molts, fins i tot dels que van acabar marxant de la Ribera, territori apetitós per a molts ‘expats’ que recalen a Barcelona. «És que el barri ha canviat molt –observa–. Al sortir la notícia a EL PERIÓDICO que ho deixava, ha vingut gent que feia anys que no venia perquè se’n va anar del barri. Han vingut de molt lluny per acomiadar-se», confessa commogut.

Gratitud, nostàlgia i inquietud

L’homenatge espontani traspua gratitud i una mica de nostàlgia. També hi ha inquietud perquè les referències ineludibles del lloc desapareguin. No són pocs els que es pregunten què quedarà ara per identificar-s’hi a l’entorn, marcat per la turistificació, la gentrificació i la despersonalització pel tancament de comerços tradicionals i el gir en el perfil dels que graviten al voltant del Born.

«El tancament és un punt d’inflexió: ja no queda res del barri, de la nostra essència», lamenta Lourdes Martínez Laval. Remarca que la Ribera s’està transformat a marxes forçades: «La meva mare comparteix replà amb un japonès, uns ucraïnesos i uns finlandesos. Ella i els propietaris de la finca són els únics veïns de sempre a l’escala... I a les fleques paguem els croissants a preu de turista. Ja només quedava el quiosc i el colmado de Can Sisa, les altres coses han desaparegut».

La Lourdes sospita que la paradeta s’omplirà de souvenirs. Sigui com sigui, no deixa de ser una proesa que Viso hagi aconseguit que el seu quiosc es mantingui amb una altra persona regentant-lo. És tot un èxit atès el degoteig de quioscos que s’han desmuntat pel declivi dels diaris en paper. «Si no ets al centre, ets en terra de ningú, per això he tingut la sort de poder traspassar-lo», reconeix. Ell es va especialitzar en premsa i revistes internacionals. És un camí que el nou amo no continuarà. S’acollirà a l’opció que l’Ajuntament concedeix per disminuir l’espai dedicat a premsa i diversificar l’oferta de productes perquè el negoci continuï. «Hi ha d’haver un 50/50 per sobreviure : si continués fent el que feia jo, no podria aguantar més de dos o tres anys», calcula.

«¿On trobaré les revistes?»

Diversos clients s’han anotat el telèfon del Juan. «Per fer un cafè, un dinar, un sopar... Per no perdre el contacte», explica. El Jordi l’hi ha demanat per felicitar-li el Nadal, almenys. El preocupa on aconseguirà les dues revistes franceses de cotxes que Viso li proporcionava. «No les trobo enlloc a Barcelona i, a més, el Juan és una d’aquelles persones que no s’haurien de perdre mai», lloa.

«N’hi haurà un altre, però no serà el mateix», suposa un altre comprador, Francesc Costa. «El Juan té molt sarcasme i, si venies amb pressa, et tenia els diaris ja preparats, portava el negoci molt bé. Abans hi havia sis o set quioscos per aquí, ara només quedava ell», remarca.

Notícies relacionades

Els preus pugen en bars i restaurants de Barcelona: menús a 14 euros de mitjana, cerveses a 2,4 i cafès a 1,4

La pluja dona una treva a la Cursa de la Mercè 2025, la més multitudinària, amb més de 14.000 corredors

«El Juan és una figura molt important i part de la nostra identitat: ha sigut un punt de trobada per als veïns, per saber com va el barri i ha sigut una llum quan tot ha canviat al nostre voltant», glossa el Joan. Puri Moreno i Ricardo Nieves fa uns 30 anys que són a la zona i testifiquen que han baixat cada dia a la paradeta a proveir-se del diari: «Ha seguit la funció que feien les perruqueries o els cafès, que també han anat desapareixent aquí. Ens quedava el quiosc, era el que ens aglutinava». Mentre parlen, Viso fa carantoines a un gos alhora que li llança una galeta. «Tots els gossos que passen es queden per aquí fins que els dona la galleteta –explica la Puri–. No vull pensar quan arribi demà i el meu gos vegi que no hi és. Ells també ho sentiran».

Al quiosquer l’acompanya aquests dies la seva dona. L’Antonia té ganes que el Juan passi més temps a casa, a Castellbisbal. «S’ha perdut molt coses de les nostres dues filles: els seus campionats, la graduació... –enumera–. Aquesta feina és molt sacrificada, la gent no sap el que és ser aquí tot el dia». Del colofó amb què abaixa la persiana, el Juan atresorarà emocions i abraçades sentides. Dona un consell al seu successor: «Que mimi els clients com jo els he mimat».