El Zoo, una forma d'esclavitud

La polèmica dels zoològics deriva fàcilment cap a un debat força recurrent en els últims temps; a taula amb la família i els amics, a les redaccions, a les aules i, en definitiva, allà on els nous paradigmes ètics fan acte de presència, especialment entre les noves generacions.

Actualment neixen noves sensibilitats que ens conviden a plantejar-nos si l'ús d'animals vius per a l'espectacle i l'exposició museística és lícit dins d’un Estat de dret com el nostre. Parlem de la tauromàquia, parlem dels parcs de cetacis, parlem dels zoològics urbans, parlem de dominació, explotació i de privació de llibertat d'animals salvatges, és a dir, animals ni domèstics ni domesticables. Parlem d'esclavitud.

Han passat 136 anys des de l'abolició completa de l'esclavitud a Espanya el 1880, any que fou eradicada a Cuba. En 100 anys hi haurà qui estudiï els nostres dies i es farà aquesta pregunta: com era possible que l'existència de zoològics fos tan àmpliament acceptada dins d’una societat culta?

Els zoològics són espais d'exposició, museus de la carn en el millor dels casos i espais híbrids entre circ i llotja en el pitjor. El dia d'avui però, els matisos són poc rellevants; sortosament sembla que la societat tendeix a abandonar els usos i costums que entren en conflicte amb els nous principis.

Els animals no són ni eines ni bens a la nostra disposició, per la mateixa raó que cap humà pot cedir la seva llibertat a favor d'un tercer, ni tan sols a través d'un contracte. Així doncs, cap humà hauria de poder condicionar el destí de cap altre animal, almenys no de forma unilateral.

La bilateralitat entre els humans i la resta d'animals només la trobem dins de la relació afectiva que establim amb els animals domèstics (que són capaços de trobar la plenitud convivint amb nosaltres).

Cal trobar noves vies d'aproximació als animals. A través de l'educació, el respecte pel medi, la documentació de qualitat, la creació de reserves i l'observació en llibertat.