La trampa de la posmodernitat

La postmodernitat és pel seu propi discurs un terme difícil de definir, però si recorrem a l'etimologia, podríem dir que és el que ve després de la modernitat: després dels grans relats, la fi de les grans narratives que expliquen el món. Per la postmodernitat el discurs de causa-efecte és erroni, els fets són esdeveniments aïllats que passen en un escenari o arena, ja que es tracta de competir.

Una competició sense regles morals, tu et construeixes les teves pròpies regles morals, perquè la vida no té sentit o més aviat té el sentit que vulguis donar-li. Res és veritat i tot està permès. El polític corrupte no ha de donar explicacions, el ciclista que es dopa no ha de donar explicacions, tu no has de donar explicacions. En la postmodernitat tot és relatiu, ha arribat el moment que tant va témer Kant: l'abolició de la moral. Què importa que s'ofeguin centenars de persones en el mediterrani cada mes? Segons la postmodernitat això no és problema nostre, podem ocupar-nos o no de tal tragèdia. La postmodernitat pot semblar alliberadora, però té una trampa: la indiferència. La indiferència va fer president dels Estats Units a un home masclista i xenòfob, podria haver fet presidenta de França a una dona de característiques semblants, la indiferència fa que casos d'assetjament escolar es perpetuïn cada dia als instituts, fa que la corrupció segueixi en el poder, fa que persones s'ofeguin en el Mediterrani, la indiferència és cruel, la postmodernitat és cruel.