"No incomoda el populisme sinó que algú s’atreveixi a dir que el sistema ha fallat"

A la Catalunya actual s’ha instaurat una perversió perillosa del debat polític: qualificar de “populista” qualsevol persona que s’atreveixi a descriure la realitat sense maquillatge ideològic. La batllessa de Ripoll, Sílvia Orriols, és un dels exemples més clars d’aquesta estratègia de desacreditació sistemàtica. No se la combat amb arguments; se la vol silenciar amb etiquetes.

Resulta especialment cridaner que aquells que fa dècades que governen sense haver resolt els problemes estructurals del país es permetin ara donar lliçons de moral democràtica. N’hi ha prou d’escoltar amb atenció les intervencions d’Orriols per constatar que el seu discurs no es basa en mentides ni en promeses irreals, sinó en fets contrastables que afecten directament la convivència: immigració desbordada, empadronaments irregulars, ajudes públiques sense control i una pressió insostenible sobre els serveis municipals. Això no és un relat interessat; és el dia a dia de molts pobles i barris.

La hipocresia política arriba a nivells obscens quan s’acusa de “generar odi” qui assenyala problemes reals, mentre es protegeix un model que ha fracassat estrepitosament. Negar la realitat no és ser solidari ni progressista; és covard i profundament irresponsable. La veritable irresponsabilitat és continuar aplicant polítiques fallides per por de perdre vots, càrrecs o privilegis.

El problema de fons és un sistema polític esgotat, dissenyat per perpetuar carreres polítiques i no per servir els ciutadans. Polítics professionals allunyats del carrer, partits convertits en estructures tancades i una desconnexió absoluta entre les elits i la realitat social. Aquest sistema no tolera veus incòmodes perquè viu de la inèrcia i del silenci.

És evident que una sola batllessa no canviarà d’un dia per l’altre un model tan degradat, però també ho és que seguir confiant en els mateixos de sempre és una forma de resignació col·lectiva. Donar suport a Orriols no és idealitzar-la, sinó exigir claredat, coherència i valentia. Potser el que realment incomoda no és el populisme, sinó que algú s’atreveixi a dir que el sistema ha fallat.