Missió de la NASA
Alguna cosa en què creure
Que quatre persones estiguin camí de la Lluna, és una cosa col·lectiva, inabastable per a l’individualista o l’egocèntric, un regal per als que confien en els altres
Los cuatro astronautas de la misión Artemis II. /
Mentre escric, a la pestanya del costat tinc obert el canal de la NASA que retransmet en directe la missió Artemis II. El vaig deixar obert ahir a la nit i ara, a les set del matí, trobo tres dels quatre tripulants fent una roda de premsa, flotant dins de la nau, a centenars de milers de quilòmetres de la Terra. En un requadre petit, a la dreta, es descriu la posició exacta de la nau, suspesa en el negre immens entre nosaltres i la Lluna.
Mareja una mica pensar massa en l’univers. Una espècie de vertigen existencial. Es produeix un desplaçament del centre reproduït a milions d’escales, com si ens miréssim a nosaltres mateixos a través d’un microscopi i anéssim obrint la lent. On fa un segon el centre era apressar-se per anar a comprar el pa abans que s’acabessin les existències –una cosa realment important que pot marcar l’esdevenir de la resta del dia–, un dels tripulants comenta amb tota naturalitat que han hagut de canviar la bateria de no sé quin sistema i que la Terra és tan bonica des d’allà... El ‘zoom out’ fa perdre el sentit. Som éssers diminuts i insignificants que, al llarg de la nostra existència, hem après que la farina barrejada amb aigua, una mica de sal i llevat dona com a resultat el pa.
Aquest vertigen existencial i sensació d’absurditat, fa aparèixer una espècie d’orgull compacte per la humanitat. En aquest punt és important no tenir pressa per posar les notícies. La intel·ligència humana, capaç d’imaginar i crear i desenvolupar-se fins a fer realitat missions com l’Artemis II, és esperançadora. I, malgrat que estem obviant els interessos econòmics i geoestratègics d’aquest tipus d’operacions, disfrutem per un moment de l’esperança.
Notícies relacionadesÉs una cosa col·lectiva, inabastable per a l’individualista o l’egocèntric. És un regal per als que confien en els altres. Que quatre persones estiguin camí de la Lluna obliga a imaginar tot el que ha hagut d’aprendre i cooperar la humanitat per arribar fins allà.
Una mena de lucidesa quan acceptes l’absurditat de la nostra existència i les nostres històries, que som una anècdota dins d’una història molt més gran que nosaltres. Si volen delectar-se en això, quan acabi ‘Ben-Hur’ a la tele, vagin al cine a veure ‘Proyecto salvación’. També som capaços de fer pel·lícules que ens facin sentir així de bé.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
