"Quan el govern no governa i l'oposició mira a una altra banda"

Durant gairebé 700 dies vam demanar el trasllat dels meus pares, molt greus, a una residència a Barcelona prevista a la normativa. El pare, amb alzheimer. La mare, amb metàstasi. Acabàvem de ser pares i, per logística, ja no podia seguir atenent-los en el tram final de la seva vida. Generalitat i Ajuntament se’ls van passar com una pilota: tothom ens donava la raó, ningú no resolia res.

El cas el coneixien Salvador Illa, Mònica Martínez Bravo, Jaume Collboni, Maria Eugènia Gay i els seus equips. No parlo d’una “Administració” abstracta: parlo de càrrecs polítics que sabien què passava. Correus, reunions, trucades. Sempre el mateix: “teniu raó”, “hi estem treballant”. Sempre el mateix resultat: cap decisió per escrit. Fins i tot el Síndic, a qui vam acudir quan ells eren vius, va preferir no comprometre’s.

El temps va fer el que la política va preferir evitar: va deixar morir els meus pares sense que ningú hagués pres cap decisió. Un cop morts, el problema es va acabar per a tothom. Els morts no truquen, no voten i no molesten. Jo, mentrestant, recorrent tota la gincana que ens venen com a “Estat de dret”: administracions, òrgans de garantia, ajuntament, Generalitat, Síndic, Presidència, Parlament i, un cop morts, els grups de l’oposició tant a l’ajuntament com a la Generalitat.

Ningú ha desmentit els fets. Ningú ha explicat per què era “impossible” resoldre res en gairebé dos anys. Ningú vol assumir què significa deixar podrir un cas fins que es resol amb un enterrament. Això no és “col·lapse de l’Administració”. És poder polític que tria no decidir, esperant que el problema el resolgui el temps. L’oposició tampoc se n’escapa. Uns callen perquè ja van governar i no volen que els mirin al mirall. Els altres s’esborren de qualsevol cas que no puguin convertir en espectacle o en eslògan.

El resultat és clar: un Govern que no governa, una oposició que evita incomodar-lo i un sistema pensat perquè ningú hagi de donar explicacions a les persones concretes que n’acaben pagant el preu. Ara ja no hi ha res a arreglar. Els meus pares són morts i, per a tots ells, el cas és una carpeta tancada. Escric per deixar constància d’un fet simple: en aquest país, dues administracions poden conèixer un cas durant gairebé 700 dies, no decidir res i deixar morir les persones afectades, i després ni Govern ni oposició tenen la decència de reconèixer que han fet exactament això: no governar.

Si això es considera normal, el problema ja no és el meu cas ni la meva família. El problema és el país que hem acceptat ser.