"Als meus fills i al meu marit els farà molta il·lusió celebrar el Dia de la Mare"

Li feien mal les mans. Se les mirava; inflades i resseques. Quan tots se'n van anar a la feina i a l'escola, es va asseure a la cadira de fusta i es va recordar de la seva mare. Tan disposada, tan intel·ligent, tan seriosa, tan gran com ella. Tan enyorada. Amb prou feines es va alçar amb la mirada posada a la pila, l'escombrari, la roba per rentar i planxar, la bossa del pa, la bossa del mercat, l'escombra i aquell motxo que l'havia lliurat de fregar de genolls.

Tant de bo algun dia puguem canviar a un habitatge amb ascensor. No, canviar de vida, no. N'estic orgullosa: el meu marit, els meus fills i potser els meus futurs néts. El que sens dubte canviaria és el meu cos; els meus pits excessius, les meves cames pesades, el meu estómac i el meu ventre generosos; carn que s'ha anat quedant en mi, a la calor d'una mare.

Sóc feliç. No em queixo. En aquell temps no podíem triar. Tirem endavant amb molta feina i privacions i hem pogut formar una bonica família. Ha valgut la pena. ¡Ah, el dinar de la festa de demà, que no se m'oblidi preparar-lo! Bé, tinc tota la nit per davant. Sé que als meus fills i al meu marit els farà molta il·lusió celebrar el Dia de la Mare.