De cadires i cadiraires

En ‘La traïció dels líders’, Lluís Maria Xirinacs denunciava la submissió del principal referent d’esquerres a Catalunya, el PSUC, a una transició postfranquista poc democràtica. Eren altres temps i la gent no estava tan massivament decidida a trencar amb tot; es venia d’una dictadura i amb petits gestos ja anaven tirant. En aquell context, Convergència i el PSC (va reduir el PSUC al mínim) eren els amos.

A més, l’independentisme era minoritari i reprimit pels governs espanyols de torn i menystingut i arraconat pels convergents. Era difícil revertir aquella situació. Ara, amb la que està caient, ens assabentem que la demora en la formació de govern (més de 70 dies, ja) és deguda, en gran part, a les ‘cadires’. Per sort, els catalans hem perdut la por i tenim la consciència crítica suficient per no justificar allò que és injustificable. La CUP, l’ANC, Òmnium, els CDR, l’AMI, Unió de Pagesos, Súmate, Som Alternativa, Demòcrates, Bombers, Mestres, Estudiants, Jubilats, Aturats... Tots continuarem la lluita passant per sobre de les cadires i els 'cadiraires'. El proper 11 de març tots hem de sortir al carrer per exigir la llibertat dels presos polítics i (és el que varem votar, polítics, tingueu-ho clar) la implantació de la República.

Com va deixar escrit, fa gairebé nou anys, el mestre Joan Solà: “Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l’afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara.”