Carta d'un lector: "El que jo considero que és ser un miserable"

La paraula "miserable" és forta. No ha pas de ser necessàriament un insult. Jo la veig com una constatació. Tot i això, el DIEC2 la defineix -alternativament a l'òbvia, de qui pateix una situació d'extrema pobresa o expressa una màxima gasivitat-, com aquell que "mereix el menyspreu, la indignació, per la seva abjecció, per la seva vilesa".

Vull compartir amb vostès alguns fets que fan d'algú un miserable, sigui home o sigui dona: fets, no prejudicis instrumentals. Tampoc els posaré noms: vostès ja els poden deduir.

Els "miserables" són, per tant, persones que, tot i dotades de la dignitat estàndard de qualsevol individu, que atorga 'ipso facto' la possibilitat del gaudi dels drets humans, es fan mereixedors de la nostra reprovació: lluny de qualsevol moralisme, ens n' hem d'allunyar, perquè són perillosos, tòxics per a la convivència i per a l'accés a una vida feliç. Els miserables esdevenen una gangrena social, són una espifiada de l'accés desitjable a una justa autonomia moral.

Són miserables els que abusen de la innocència dels infants; els qui obliguen a l'exili o al silenci per motius ideològics o religiosos; els qui no paguen un sou just; els jutges i policies podrits; els qui fan frau en contractes o en obligacions que havien d'assumir, des de compromisos familiars fins a la contractació pública de béns o serveis; els qui titllen d'agressors a aquells a qui ells mateixos assetgen o agredeixen; els mentiders; etc. I potser vostè, o jo.

Què cal fer quan trobem un miserable? O bé rectifica i aleshores demana sincer perdó i repara el mal fet, o punt i ratlla. Si hi ha Déu, ja s'ho trobarà.