1-O: El fracàs de la via unilateral

Encarem la recta final de l'1-O en un clima de tensió política inèdita entre els Govern català i espanyol, un context que palesa un dels fracassos més estrepitosos de la política de les darreres 4 dècades, resultat de l'immobilisme secular del govern espanyol i la resposta temerària de la Generalitat.

El pla unilateral dirigit per Puigdemont ha fracassat en l'intent de celebrar un referèndum basat en una impossible normalitat i garanties. Llur estratègia dissuasòria (mobilització patriòtica i internacionalització del conflicte) no ha aconseguit neutralitzar l'acció repressiva de l'Estat, que ha desnaturalitzat la convocatòria fins a convertir-la en una mobilització contra l'atropellament de drets fonamentals per part d'un jutge desacomplexat. Tota una derrota moral de tots aquells que confiaven que una segona part del 9-N era possible, baixa participació adjunta i Declaració Unilateral d'independència (DUI) inclosa.

Els fets confirmen  el fracàs d'una estratègia de desobediència 'a cost zero' amb un balanç desastrós: institucions d'autogovern intervingudes (finances i policia), alcaldes imputats, acusacions de sedició pesant sobre associacions, més un nombre incert d'imputats i detinguts que podria arribar a incloure membres de l'executiu i el mateix president.

Davant aquest escenari cal preguntar-se quines són les opcions de Puigdemont per a després de l'1-O:

1. Admetre el fracàs d'una legislatura ja caducada, basada en l'1-O, i convocar eleccions autonòmiques (plebiscitàries?). La més digna per a tothom.

2. Romandre com si res hagués passat, esgotant la legislatura amb interessos incerts.

3. Aprovar una DUI al Parlament emparat, novament, en l'excepcionalitat i un fals mandat democràtic, a partir dels resultats del 27-S del 2015 (53% de diputats, 47% de vots). A banda d'una nova provocació a l'Estat de conseqüències incalculables, un nou cop antidemocràtic a regles elementals de joc. Veurem qui aposta pel país de tots i la Catalunya 'un sol poble'.