Fernando Ónega, la sintaxi de Suárez

En aquell país al qual li faltaven paraules per dir «no és això, no és això», un discurs que expliqués, per exemple, que els comunistes també podien integrar un exèrcit de pau en una nació de tanta guerra, Fernando Ónega va deixar a l’escriptori al president Suárez algunes metàfores que van donar al que es va atrevir a activar la Transició una oportunitat d’explicar que els seus professes no anaven de farol. Que portaven dins l’engranatge dels grans projectes «de país», com es diu ara.

Amb quatre paraules (les més recordades, «puc prometre i prometo»), en aquelles ocasions que semblaven de vidre trencable, el periodista més gallec que he conegut després d’Álvaro Cunqueiro, va convertir un jove fins llavors intransitiu, a qui només se li atribuïa astúcia, en un pilar d’un país en efecte diferent. Es va anar trencant el passat perquè el futur tingués alguna cosa a dir. A la rebotiga d’aquest compromís hi havia Ónega, mirant de costat, com si ell no fos el que maneja la ploma amb una mestria que abans i després seria el nucli del seu periodisme, que fa olor de poema gallec plantat al Manzanares.

Després d’alguns anys en què la reconstrucció democràtica d’Espanya va ser tan palmària que només un cop d’Estat la va fer tremolar, Ónega va tornar al periodisme, el seu bressol, i Suárez, la seva nèmesi, va intentar la política de partit, per a la qual va servir només quan UCD era un instrument, un arrencaqueixals, del ‘Carnicerito de Málaga’. Només davant el perill dels seus propis folis, els que ell firmava i deia, a la premsa, a la ràdio i a la televisió, era no només el més puntual dels que anaven als estudis, sinó el que s’emportava els deures fets. Jo he vist la butxaca de la qual treia els seus apunts; com si no hi tingués res, només els seus cigarrets, en aquestes quartilles que només tenien paraules soltes, portava trilita o explicacions, de manera que els directors dels nombrosos encàrrecs que va complir sabien que sent allà Ónega es podien explicar idil·lis reials i de la política de tots els partits.

Al contrari del que es cou ara, a la premsa de les més diverses escriptures (la policia, la del cor, la dels assumptes de la vida), Ónega no estava casat amb ningú en totes aquestes tingudes professionals. Es dirigia a la càmera, o als micròfons, amb la solvència de qui també podia dir, sense arronsar-se, «d’això no en sé res», i quan callava era per les millors raons del periodisme, les que de vegades es deixen de banda per presumir que ets l’eco de la saviesa. Callat Ónega també valia en aquests mitjans tan calents, perquè sabia, per les seves experiències a prop del poder, que no tot el que sembla és, i per això ha sigut respectuós amb els que manen i també amb els que volen manar. D’aquells coneix la tremolor de cames davant les enquestes més difícils, les que es fan dins dels partits, i dels que volen el poder entén que potser ells farien les mateixes barrabassades que estan criticant a aquells als quals imputen ineptitud o falta de seny.

Notícies relacionades

Adolfo Suárez de l'oblit a la història

¿Quant viuen els gats?

Un testimoni, potser dels pocs periodistes als quals se li pot confiar un secret sense que salti pels aires en un xiuxiueig. Preparat per a la literatura, ja que és potser el millor constructor de metàfores del periodisme d’abans i de després del franquisme (amb Cuco Cerecedo, repeteixo aquest noble nom del nostre ofici), ha escrit llibres que s’han de llegir no només perquè allà estan ben explicats els seus secrets, sinó perquè aquesta sintaxi que va ensenyar a Suárez és, una vegada i una altra, un homenatge a la claredat, però mai a la innoble claredat de les especulacions. Els nois d’avui, i no tan sols, també els que salten d’una tertúlia a l’altra com si tinguessin gènere per a tot, haurien d’aprendre (hauríem) d’Ónega la discreció i la capacitat de dir, amb autoritat, que el que sap va a missa.

Gallec de soca-rel i de dicció, a la ràdio (a Onda Cero en els últims anys, amb Carlos Alsina) ha sigut una brúixola matinal, el que ha posat les coses al seu lloc. Es va cansar, diu, com va posar Guillermo Cabrera Infante al final de ‘Tres tristes tigres’, ja no es pot més. Al cubà se li va posar un censor, no es podia admetre a l’Espanya d’abans de Suárez i de la Transició el que seguia en aquella novel·la formidable. En el cas d’Ónega, ell ha dit que no pot més, que la vida també són altres coses. A la ràdio va deixar metàfores inoblidables, era capaç de donar aire de notícia mundial al refilet d’un ocell, i la vida política li va regalar, per un temps, una capacitat de metàfora capaç de canviar de curs un torrent.