Adolfo Suárez de l'oblit a la història

En plena voràgine de llibres escrits per dirigents polítics que miren de justificar la seva actuació passada -José Luis Rodríguez Zapatero, José María Aznar, Pedro Solbes, Felipe González-, el periodista Fernando Ónega (Mosteiro, Lugo, 1947) recupera la memòria d'algú que no la pot esgrimir en primera persona: l'expresident Adolfo Suárez. Puedo prometer y prometo és un relat periodístic dels anys en què l'autor va treballar al costat del president Suárez al servei de premsa de la Moncloa. Un gabinet format per tres persones -en contrast amb les legions de periodistes que avui dosifiquen la informació governamental- que va tenir el privilegi de donar entre el 30 de juliol de 1976 i el 15 de juny de 1977 notícies de transcendència històrica: llei d'amnistia, supressió del Tribunal d'Ordre Públic, legalització del joc, dissolució del Moviment Nacional, legalització del Partit Comunista d'Espanya i convocatòria de les primeres eleccions democràtiques des de la República.

«Tots els presidents, des de González fins a Rajoy, presumeixen de ser els més reformistes de la història d'Espanya, però el lloc d'honor en aquest rànquing l'hauria de tenir Adolfo Suárez i el que es va anomenar el seu govern de penenes», diu Ónega. I quan es contempla la rapidesa amb què Suárez, designat president pel Rei el 3 de juliol de 1976, va desmuntar les estructures del vell règim franquista (¡en només un any!) i es compara amb l'immobilisme actual davant els nous reptes, el contrast no deixa de sorprendre. «L'explicació -diu Ónega- és que la transició, o es feia així, a aquest ritme, o no es feia». Encara que també reconeix l'audàcia del president. «La cosa funcionava més o menys així. Torcuato [Fernández Miranda, president del Consell del Regne] pensava, el Rei donava el vistiplau i Suárez executava».

Però aquest va tenir una forma molt personal d'executar. A més del valor d'enfrontar-se a un entorn tremendament hostil, Suárez, assenyala Ónega, «va saber aplicar els seus enormes dots de seductor per abordar els problemes cara a cara amb representants de l'oposició que llavors estaven en la clandestinitat». I recorda una anècdota: «Un dia vaig entrar al despatx del president i em vaig quedar de pedra al veure que estava parlant en una taula baixa amb Santiago Carrillo, secretari general del PCE, encara il·legal». Les seves trobades secretes o discretes amb personatges com Carrillo, González, Tierno Galván o Tarradellas van ser gestos d'audàcia decisius perquè la transició no embarranqués.

Figura històrica

No obstant, l'estrella de Suárez es va eclipsar ràpidament. Va ser sotmès a un duríssim setge de l'oposició, la premsa, els poders fàctics (en especial, l'Exèrcit) i les famílies del seu propi partit. ¿Com és possible que un home que va sortir tan malferit del poder emergeixi ara com una figura capital en la història recent? Ónega parla de tres factors: «Primer: ara s'entén, i llavors no s'entenia, que la prioritat era portar la democràcia i no l'economia. Segon: la comparació amb el que ha vingut després. Mai hi va haver tant diàleg com durant la presidència de Suárez. I tercer: el factor compassió. Tots tendim a perdonar els defectes d'una persona malalta».

Notícies relacionades

Villarejo, imputat pel registre a la seu de Método 3

Pisos i pobresa a l’alça

El nom de Fernando Ónega quedarà lligat íntimament al de Suárez perquè el periodista -«llavors un pipioli», diu- va escriure dues de les frases emblemàtiques en els discursos de l'expresident. «Puedo prometer y prometo és una bona frase, un encert aïllat que no té res d'ideològic. Jo crec que va ser millor la frase de fer normal en la llei el que al carrer ja és normal. Aquesta sí que reflecteix l'esperit de la transició», diu Ónega, que agafa molta distància amb el paper d'escribidor de discursos, tan de moda ara amb la presidència d'Obama.

Per escriure aquest llibre, Ónega va disposar del testimoni del Rei, el gran responsable de l'ascens de Suárez. Tot i l'opinió de molts historiadors, Joan Carles nega que retirés el suport a Suárez el 1981, la vigília del 23-F. I el Monarca ha donat a Ónega l'anècdota més terrible del llibre. Quan el Rei va anar a veure Suárez, ja molt malalt, el juliol del 2008, l'expresident, perdut en el seu món, li va preguntar: «¿Tu també véns a demanar-me diners?».