Isabel Díaz Ayuso: la veritat perplexa

Ápate segueix entre nosaltres. Burlant-se d’uns i d’altres. Xiuxiuejant aquí i allà. Alma mil·lenària vestida amb robes noves: fake news, postveritat, desinformació, trumpisme...  En aquests dies d’incertesa, la veritat ha perdut poder de seducció i la seva defensa està sota sospita. Ja se sap, cosa d’algun «autoritari d’esquerres» o, pitjor encara, d’algun expert malcarat. Aquests que es dediquen a desautoritzar els polítics que interpreten la realitat segons bufa el vent dels seus interessos.  

De vents i interessos en sap molt Isabel Díaz Ayuso. Però titllar-la de mentidera seria massa simple, massa incomplet. És cert que no li sap gens de greu a l’afirmar, sense gens ni mica de vergonya, que l’excepció ibèrica pactada entre Espanya i Portugal amb la UE és la culpable de l’augment del rebut de la llum. Poc importa que aquesta mesura hagi evitat que la factura pugi un 18% més del que ha pujat i que n’hi hagi prou amb mirar a altres països d’Europa per celebrar la iniciativa. No, res d’això importa. Són detalls verificables, racionals, però no deixen de ser unes dades més a l’erm de la confusió. La missió de la presidenta de la Comunitat de Madrid és una altra: habitar més enllà de la raó. Ayuso no derrota la veritat, simplement la deixa perplexa. 

Així es va quedar Pablo Casado al plantejar un pols que va perdre de manera rotunda, sobtada i humiliant; l’home encara camina desubicat. També va doblegar Pablo Iglesias; el podemita va voler plantejar les eleccions autonòmiques madrilenyes com un combat contra el feixisme, sense entendre que una ciutadania extenuada per la pandèmia només anhelava prendre una canya a la terrassa. La denúncia de l’amenaça trumpista davant l’aparent alegria de viure. Allà, en les aparences, hi ha l’arma més potent d’Ápate, vull dir d’Ayuso. 

La presidenta de Madrid, amb aquest aire desacomplexat, orgullós i frívol, fa alguna cosa més que trenar la veritat i la mentida. Jordi Claramonte parla de la «il·lusió estètica» d’Ápate. El filòsof reflexiona sobre la teoria de les arts, però alguns dels camins que traça són transitables per a la política. «Ápate és sempre una trampa que és efectiva no en la nostra imaginació o no només en ella, sinó que es tracta fonamentalment d’una il·lusió que aconsegueix ser efectiva al paisatge que compartim i disputem», apunta Claramonte. Ápate com la capacitat de crear un ardit que atrau els que es deixen seduir, il·lusionar, enganyar el polaritzat paisatge de la incertesa. 

Notícies relacionades

La distorsió de l’autonomia

Ayuso diu ara que no ha rectificat i que els indults són «una trampa» per al Rei

En el miratge d’Ayuso, qui adverteix de l’erm desèrtic passa a ser alguna cosa més que un destorb. És el trist, l’ombrívol, l’ocell de mal averany. El típic malastruc que, en meitat de la pel·lícula, et recorda que tot és ficció..., o que a Madrid s’ha superat per primera vegada el mig milió de pacients en llista d’espera per a l’especialista. Adeu a la màgia. Mira que ens ho estàvem passant bé.  

Ayuso ha començat fort el curs polític. Afirma sense rubor que les intervencions en el mercat van en detriment dels ciutadans i només serveixen per augmentar els preus. ¿Què més té la guerra d’Ucraïna, l’emergència energètica, el context endimoniat i les amenaces que planen sobre Europa? La qüestió és marcar perfil propi. Davant el PSOE, davant el seu propi partit o davant Vox. Si fa falta, es presta a la fatxenderia i és investida ‘excel·lentíssima presidenta’ de Tabàrnia. «Catalunya is Spain», proclama. I quines rialles al comparar-se amb Isabel la Católica, i com n’és de simpàtica. A la fi, que res ni ningú li robi el focus de l’artifici. Que la bruta realitat del món quotidià i precari no espatlli la promesa de l’alegre i agradable paradís d’Ápate.