La nit i el vol

Al cel hi ha vies sense fronteres ni filat. Camins eteris que es recorren lliure d’equipatge, amb només el record propi o heretat de transitar. Autèntiques onades migratòries d’orenetes solquen cada any rutes invisibles amb –oh, miracle– la benedicció i protecció de les lleis. Prohibit destruir els seus nius amb fins a 200.000 euros de multa. En aquests dies, les cries nascudes a les terres del nord ja es perden anant cap al sud. Recorren centenars de quilòmetres en una sola jornada. Grans grups que es mantenen units, donant-se protecció.  

Se’n van i tornen. Amb precisió memorística utilitzen la mateixa ruta i és possible que, fins i tot, s’allotgin al mateix niu. Viatge rere viatge. S’equivocava Gustavo Adolfo Bécquer a l’anunciar al seu amor perdut que les orenetes que «van aprendre els nostres noms» ja no retornarien (potser va derrapar en alguna cosa més, com en aquell final d’amant tòpic i grandiloqüent «como yo te he querido…; desengáñate, ¡así… no te querrán!»). Però més enllà de les rimes, el vol de l’oreneta ens anuncia l’arribada de la primavera i el retorn de la tardor. Viatge d’anada i tornada que observem amb els peus ancorats a la terra i convertim en una mena de calendari: ara l’esclat de la vida, ara el recolliment davant unes nits que no deixen d’allargar-se.  

Poc tenim a veure amb les orenetes. No seguim els dictats de l’aparellament i la criança a la primavera. Tampoc amb l’arribada de la tardor donem ales als fills i ens desentenem dels seus vols. Però les seves bandades sí que dibuixen al cel la possibilitat d’un cert sentit existencial. Així, aquest vol constant, aquesta migració permanent i en grans grups per protegir-se dels depredadors es converteixen en una metàfora simplificada del pensament del futur. Davant l’ànsia d’atrinxerar-nos en l’autoafirmació i la consolidació del poder, s’obre la possibilitat del moviment, de l’intercanvi, d’una altra ètica en les relacions.  

No som immutables. I millor no ser-ho. Ni la fermesa rocosa de caràcter ni les ideologies incommovibles ni les tradicions com normes inqüestionables són garants de la felicitat, especialment per als que en pateixen les imposicions. Creixem i envellim i cada setembre s’inicia un nou curs, una nova possibilitat de transformació. N’hi hauria prou amb aixecar la vista per observar una altra manera d’avançar. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Viatjo a la meva infància i el setembre arriba sempre acompanyat de l’olor de folre de llibres i llàpissos acabats d’afilar, també d’aquesta barreja d’impaciència i nerviosisme a mesura que s’aproxima la cita escolar. Aturo el trajecte uns lustres més tard i, de nou, l’olor d’aironfix i d’encenalls de fusta, només que aquesta vegada la inquietud es projecta sobre els fills. Avui, ja queden lluny els horaris escolars, els dies de roba d’esport o de bata de plàstica. Unes obligacions menys a retenir, unes quantes arrugues més i una creixent capacitat per rebutjar aquests compromisos que no tenen per què ser-ho. Una cosa molt pròxima a l’alliberament.  

Un nou setembre. Ni el cos és el mateix de l’any anterior ni les idees són calcades. Quant a la seguretat, ja sabem que tot pot esclatar amb un espetec de dits. Però això no impedeix que, mentre les orenetes dormen, també puguem imaginar noves maneres de volar.