Obituari Obituari Informa de la defunció d'un individu, proporcionant un relat imparcial de la vida, controvèrsies i èxits de la persona.
Vicenç Pagès, l’home que jugava
zentauroepp52348890 200218182453 /
Avui ja es pot dir en veu alta. Molt alta. I amb totes les lletres de l’abecedari i totes les possibles exclamacions. Vicenç Pagès ha sigut (¡és!) un dels escriptors més brillants, intel·ligents, prolífics, polièdrics i robustos de la meva generació. Potser el que més i molt probablement de més d’una generació, des de finals dels 80 fins aquest maleït dia d’agost en què ha traspassat, just enmig de les festes de Torroella, el seu poble d’adopció. Ja es podia dir abans, és clar, però ara, desgraciadament, és una afirmació concloent, definitiva. I aquí sí que el tòpic té validesa. Amb la mort del Vicenç, amic, company de jurats, col·lega d’unes quantes aventures, la literatura catalana perd un baluard capital, una pedra de toc. Per moltes raons: per la seva innegable qualitat i perquè, abans que res, Vicenç era un lector incombustible i insubornable que tenia tota la literatura (i no només la catalana) al cap, que era capaç de distingir, de definir, d’establir cànons i codis. Això no és fàcil. Es pot ser escriptor i prou (és a dir, crear universos de ficció més o menys plausibles), però en un estadi superior hi ha qui pensa en el seu ofici i reflexiona des de la primigènia condició de lector, és a dir, d’amant apassionat.
Costa escriure aquestes línies. M’ho acaben de dir per molt diversos canals, tots els amics i amigues que hem compartit el fulgor intel·lectual del Vicenç. De vegades discrepava amb ell (alguna vegada, bastant fort), però sempre es mantenia, en la discussió, en la discrepància, un respecte absolut per la seva figura, per algú que tant era capaç de confeccionar una novel·la breu tan intensa com ‘Carta a la reina d’Anglaterra’ i unes novel·les com ‘Els jugadors de whist’ o la iniciàtica i emotiva ‘Dies de frontera’. Que podia parlar de les olors i les pudors en la literatura, que comprenia com ningú la importància del que hem anomenat literatura infantil, que se submergia, amb humor i amb distància, amb un toc anglès i alhora figuerenc, en la ‘Memòria vintage’.
Em deixo tants títols. Els que ja coneixem i un que Ernest Folch editarà ben aviat amb el títol de ‘Kennedyana’, l’última novetat del Vicenç, un retrat literari de no ficció narrativa. Me’n deixo tants. Ja tindrem temps d’entrar a fons en el seu llegat. Ara només tenim a mà la desolació i el desconsol. Vivim, uns quants, en estat de xoc. Sabíem la gravetat de la malaltia, però ell mateix ens animava discretament: «Agraeixo aquestes paraules, Josep Maria». I res més. Vicenç era discret i educat, en aparença un home distant, ordenat i precís. La seva literatura transmet de vegades aquesta percepció. Però alhora, rascant només una mica, amb una mica de confiança que hi tinguessis, desplegava una ironia demolidora, un humor incisiu i, alhora, una bondat que només podia basar-se en la confiança en determinats valors que ell assumia i que es concentren en la necessitat de ser lleial als principis, al bé suprem que s’amaga en els homes i dones que han escrit i que hem llegit.
Era un dels nostres, per dir-ho com m’ho acaba de dir una bona amiga seva. I el més curiós de tot, ara que penso en això, és que el rigor més acadèmic, el més primmirat, només responia a un objectiu. Jugar. Jugar amb les paraules, amb les llistes, amb les històries de veritat i les mentides.
Vicenç era un home que jugava, ara ho veig, mentre escolto Antònia Font en una casa al mig del bosc, sense saber gaire què dir, sense saber encara reaccionar.