L’escriptor Vicenç Pagès Jordà mor als 58 anys

L’escriptor Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) ha mort avui als 58 anys, després de patir una malaltia de rapidíssima i imparable evolució. Pagès va destacar en la novel·la, per la seva sensibilitat cap a la literatura juvenil i en la seva faceta com a crític, independent i amb criteri, que va desenvolupar durant molts anys a les pàgines d’EL PERIÓDICO, fins que va passar a les pàgines del diari ‘Ara’.

Vicenç Pagès Jordà va coordinar el suplement literari del ‘Diari de Barcelona’. El 1997 va publicar el seu llibre de més èxit –‘Carta a la reina d’Anglaterra’– fins que va aconseguir més reconeixement dels lectors amb la novel·la generacional ‘Els jugadors de whist’ (2009). I el de l’‘stablishment’ literari, amb el premi de novel·la Sant Jordi per ‘Dies de frontera’, el 2013.

El 2006 va publicar ‘De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil’. El novembre vinent tenia previst publicar un assaig sobre la família Kennedy, titulat ‘Kennediana’, amb un nou segell editorial.

Crítica a EL PERIÓDICO

Notícies relacionades

Els exorcismes de Vicenç Pagès

Festa

Com a crític, amb Vicenç Pagès aviat vam arribar a un acord. L’espai dedicat a les crítiques de literatura catalana era molt menor al de les novetats d’interès: així que va demanar, i així ho vam acordar, que tret de casos en què la necessitat de comptar amb la seva opinió sobre un llibre del que era inevitable no parlar pel seu impacte social, les seves crítiques es limitarien a destacar el que segons la seva opinió valgués la pena recomanar als lectors. Després de superar algun tràngol davant llibres d’autors, diguem-ne, mediàtics, vam decidir a partir de cert moment que quedaven apartades de la seva cartera les ressenyes de premis literaris pel simple fet que el guardó rebés una cobertura rutinària, el seu autor fos omnipresent als mitjans o, simplement, ‘toqués’.

Poques vegades va assumir el tràmit de comentar un llibre passant la maroma de la ressenya descriptiva, de l’haver de quedar bé sense haver de trair-se a si mateix. I arribat un moment, ni tan sols això. Alguns editors confessaven a qui escriu que això tenia un premi: una crítica favorable de Pagès era per ells una garantia, i un silenci, un senyal que hi havia alguna cosa que no funcionava. I si hi havia un mes que no hi havia res en el panorama literari català amb cara i ulls, preferia que busquéssim en altres horitzons o, simplement, saltar-se la seva crítica.