Abans dels vigilants de la platja | + Història

A Espanya aquesta figura va aparèixer al voltant de 1914, aproximadament, tot i que no va començar a ser habitual fins a finals del segle XX, quan el turisme massiu de sol i platja afegit a una legislació en seguretat més estricta van fer implementar xarxes de salvament. Històricament el que més havia preocupat era el rescat de tripulacions i viatgers d’embarcacions naufragades.

Tot va començar el 1824, quan l’aristòcrata i filantrop britànic William Hillary va posar en marxa la Royal National Institution of the Preservation of Life from Shipwreck. Ho va fer amb diners de la seva pròpia butxaca cansat que el Govern no li fes cas. Havia sigut testimoni d’incomptables naufragis a les costes de l’illa de Man i sabia que era necessari fer alguna cosa per evitar que cada enfonsament acabés en tragèdia. Quan el seu grup de rescat va començar a operar al mar d’Irlanda va captar l’atenció de tots i això va fer possible que les administracions finalment assumissin la tasca.

A més, la idea es va copiar a tot arreu. El 1838 es va constituir una organització similar a Bèlgica i després van seguir les de Dinamarca i els Estats Units el 1848 i Suècia el 1856. A Espanya, el 1861 es van començar a fer algunes gestions per crear una flota de salvament i es van encarregar al Regne Unit barques del model antisubmergible que utilitzaven les brigades salvavides britàniques. Era un disseny patentat, que portava incorporat dues càmeres d’aire, una a proa i una altra a popa, que mantenien la nau sempre en superfície, i que, a més, impedien que bolqués.

Paral·lelament, l’enginyer Martín Ferreiro Peralta, que treballava en la Direcció General d’Hidrografia, va elaborar un mapa amb els principals punts negres de la costa on es produïen naufragis. Això va permetre donar un impuls definitiu a la creació de la Societat Espanyola de Salvament de Nàufrags, que es va constituir el 1880.

Ports pioners

Notícies relacionades

Mor a l’hospital el menor rescatat en una platja de Salou

¿Ets incapaç d’imaginar una platja o recordar una foto? Tens afantasia, ceguesa de ment:

De tota manera, els anys anteriors en alguns ports ja havien decidit posar en marxa els seus propis equips de socors. El 1873 havia entrat en funcionament el de Santander, el 1875 el de Múrcia i el 1879 el de Sant Sebastià. A les costes catalanes val la pena destacar el cas de Sant Feliu de Guíxols, inaugurat el 1886. És interessant perquè malgrat el pas del temps s’ha conservat tot l’equip d’aquella època i permet fer-se una idea de com operaven gràcies a l’exposició permanent que ara hi ha a l’antiga estació de salvament. La peça estrella és el bot model britànic d’uns 10 metres d’eslora per a 5 remers i patró. També crida l’atenció el carro varador que, tirat per cinc cavalls, remolcava la barca fins a la platja; així com altres eines que tenien llavors, com el canó llançacaps de la casa anglesa Dawson i un llançacoets de la marca alemanya Spandau. A part de cordam, botes, i una ben proveïda farmaciola.

Visitar aquesta part del Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols és una bona manera d’acabar un dia de platja a la Costa Brava i recordar que, a més de la prudència, també és important tenir bons equips de salvament per evitar desgràcies.