El canvi climàtic augmenta el risc d’incendi tot i que la majoria siguin provocats per humans

Aquesta setmana, amb 80.000 hectàrees arrasades per incendis forestals a Espanya, Vox ha declarat que culpar-ne el canvi climàtic és «posar-se una bena als ulls» perquè la responsabilitat és únicament «dels piròmans». Que el foc té un origen humà és una realitat en la majoria de casos: l’única causa «natural» són els llamps (en alguns països, també els volcans), que han causat el 10% dels incendis forestals a Catalunya l’última dècada. El 90% restant el conformen negligències, accidents i actes intencionats (aquests últims, amb un 26%).

Malgrat les causes «humanes» de la majoria d’incendis, l’abandonament dels boscos, afegit a un augment de les temperatures i la sequera, posa el món rural en una situació que els experts qualifiquen d’«extremadament vulnerable». És «tan senzill com explicar que si llances un llumí sobre fullaraca seca, es pot encendre més fàcilment que sobre fullaraca humida», resumeix a Verificat Enric Aguilar, expert en canvi climàtic de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. «D’incendis sempre n’hi ha hagut», matisa Aguilar, «però el canvi climàtic fa de multiplicador», especialment amb aquestes «onades de calor excepcionals i falta d’humitat a terra».

El nombre d’hectàrees cremades s’ha reduït des dels anys 90 perquè tant els serveis de prevenció com d’extinció han millorat des d’aleshores. A Catalunya, en les dècades dels 80 i 90 es van veure pics de fins a 75.000 hectàrees forestals cremades (sense comptar superfícies agrícoles i urbanes) durant un any, el fatídic 1994, una xifra que contrasta amb els anys recents, en què no solen superar-se les 5.000 hectàrees anuals. Aquesta evolució positiva també s’ha donat a nivell global. Un estudi publicat a la revista ‘Science’ ha observat mitjançant satèl·lit que la superfície cremada per incendis forestals arreu del món es va reduir en un 25% entre 1999 i el 2017. Tanmateix, el risc de foc s’ha disparat i la virulència també, cosa que obliga els serveis d’emergència a actuar molt més ràpid.

Els bombers reporten un augment en la intensitat i velocitat dels incendis i diverses investigacions constaten el risc d’incendi a través de factors meteorològics. No són optimistes. Un estudi que analitza els canvis de patrons climàtics ha observat un augment del risc d’incendi al sud d’Europa a partir de 1970, i els càlculs de la Comissió Europea apunten que aquest risc continuarà augmentant els pròxims 75 anys, especialment si les administracions no adopten mesures ambicioses contra l’emergència climàtica.

Aquesta aparent contradicció –més risc d’incendi, però menys incendis– s’explica, principalment, per una millora «en els esforços en la prevenció i la gestió d’incendis després dels grans focs dels anys 80» a tota la zona del Mediterrani, segons explica un estudi del 2016 que analitza el descens d’incendis en aquesta regió. Jordi Castellví, subinspector de la unitat tècnica del Grup de Suport d’Actuacions Forestals (GRAF) dels Bombers de la Generalitat, atribueix també la reducció dels incendis a Catalunya a un canvi d’enfocament, «passant de la tàctica [atacant cada foc per separat] a l’estratègia [veient l’amenaça en el seu conjunt]». En aquest sentit, assenyala que, com el juny passat, quan hi ha diversos focs simultàniament, «s’ha de deixar cremar incendis a canvi de salvar-ne d’altres». 

Menys incendis, més perill

També és decisiva la prevenció. Com exposa l’antropòloga ambiental Maria Cifre, «si una petita part del que es dedica a extinció es dediqués a prevenció, ens estalviaríem molts incendis, fins i tot en termes econòmics». I és que apagar un foc és molt més car que evitar-lo. 

A Catalunya, és el Servei de Prevenció d’Incendis Forestals (SPIF) el que redacta plans de prevenció, fa un seguiment del perill diari i elabora mapes del risc d’incendi. Mobilitza també les Agrupacions de Defensa Forestal i els grups d’intervenció immediata, «que es distribueixen estratègicament per aturar els incendis quan encara són petits», explica a Verificat Xavier Castro, cap de la secció d’Inspecció de l’SPIF. Per a Cifre, aquesta velocitat és clau.

Però aturar els incendis immediatament i evitar hectàrees cremades també comporta riscos. És el que es coneix com la paradoxa del foc: «El fet que siguem ràpids extingint fa que s’acumuli biomassa [matèria viva que pot actuar com a combustible] als boscos», explica Cifre, i «que augmenti la probabilitat que vingui un gran incendi que ho cremi tot». 

L’abandonament rural acumula combustible

La despoblació i l’abandonament del món rural són l’altre principal perill, d’acord amb el mateix ‘paper’ del 2016. «Abans, els terrenys i els boscos eren gestionats per les poblacions, però ara ja no», apunta Cifre. Això s’ha traduït en una disminució d’activitats agrícoles i ramaderes i, en conseqüència, un augment descontrolat dels boscos. Ho confirmen les dades del Mapa de Cobertes del Terra de Catalunya: des dels 90 –i fins i tot abans–, el país ha perdut un 16% de la superfície cultivada; un terreny conquistat, en bona mesura, per massa forestal que, en èpoques de sequera i altes temperatures, es converteix en combustible per al foc.  

Els boscos abandonats s’han convertit en una «gran alfombra contínua de massa forestal», en paraules de Castellví, amb referència a la falta de cultius, ramats o altres estrats que puguin actuar com a barrera contra el foc. Sense això, es creen grans extensions de boscos amb el perill que, en cas d’un macroincendi forestal, es calcinin àrees immenses. 

Cifre explica també que aquest abandonament forestal «genera una continuïtat horitzontal i vertical» als boscos. L’horitzontal fa referència a l’esmentada continuïtat de superfície forestal. La vertical, també perillosa, indica que el sotabosc connecta directament amb les copes dels arbres. Quan es dona aquesta continuïtat, un foc petit que podria haver cremat només els matolls, pot escalar fins a les fulles i propagar-se de manera més ràpida i nociva.  

«Hem tocat sostre quant [als avenços en] extinció i predicció d’incendis. Ara toca preparar el paisatge», coincideix Anna Sanitjas, directora general d’Ecosistemes Forestals i Gestió del Medi. Però això requereix un canvi demogràfic i revertir la creixent urbanització de la població. 

Cifre explica que la creació de cultius i pastures per a la ramaderia tindria un fort impacte en la prevenció, generant així tallafocs naturals que limitarien la propagació descontrolada dels incendis. El ‘paper’ de la revista ‘Science’ esmentat anteriorment ho confirma: les regions on s’han estès l’agricultura i la ramaderia són les que han registrat un decreixement més important dels incendis. És el cas, per exemple, del Cerrado brasiler o de l’Índia meridional.

Cada cop més virulents

Aquestes condicions paisatgístiques, afegides a les altes temperatures, la sequera i l’acumulació de biomassa, han fet que «els incendis hagin augmentat en velocitat i intensitat», explica Castellví, subinspector del GRAF, que matisa que, «si bé tota la vida hem tingut incendis al Mediterrani, mai hi havia hagut un risc tan alt».

L’evolució de les condicions climàtiques i antropològiques ha generat incendis cada cop més intensos. El GRAF els ha classificat per «generacions», segons les seves característiques. Els de sisena generació, sorgits a partir del 2016, «són incendis que, per la seva intensitat i rapidesa, són molt difícils d’extingir», defineix Cifre. «El mateix foc altera les condicions atmosfèriques del seu voltant» per poder continuar avançant «amb un comportament erràtic».

Els incendis comencen abans i s’acaben després

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

A banda d’una intensitat més gran, l’emergència climàtica ha propiciat també una desestacionalització del foc. Mentre que a mitjans dels 80 la majoria dels incendis forestals es concentraven al juliol i l’agost, ara estan molt més repartits al llarg de l’any. El febrer passat, per exemple, un incendi va calcinar 400 hectàrees a Roses, un fenomen fins ara inusual durant aquesta època de l’any.

L’augment de temperatures durant tot l’any i la sequera, segons Castellví, comporten que el foc no s’esperi a la temporada d’estiu. De fet, aquest juny ha sigut el segon amb més superfície forestal cremada en 36 anys. Concretament, el mes passat es van calcinar més de 3.500 hectàrees de sòl forestal a Catalunya. La majoria es van cremar per culpa d’un episodi de simultaneïtat durant una onada de calor, amb incendis a Artesa de Segre i Corbera d’Ebre, entre molts altres.