Entendre-hi + amb la història

Els avis del Sónar | + Història

Des d’aquest dijous i fins dissabte, Barcelona es converteix en la capital mundial de la música electrònica i les avantguardes sonores gràcies a una nova edició del Sónar. Avui girem la vista enrere per entendre una mica més aquest fenomen.

Els avis del Sónar | + Història

Russolo (Wikimedia)

4
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé

Aquest dijous comença el Sónar, un festival de música electrònica creat el 1994 i que, amb el pas dels anys, s’ha convertit en una cita de referència. Tot i que no ho sembli, aquest tipus de música té més de 100 anys d’història i no deixa de ser una evolució del procés de creació d’instruments. Des del temps de les cavernes, l’espècie humana acompanya la seva vida amb sons. Al principi segurament només els van crear amb elements molt bàsics per reproduir bases rítmiques i de percussió però, mica en mica, la cosa es va anar complicant. Les restes arqueològiques i les peces d’art antic ens donen pistes de com eren els primerencs instruments de corda i vent, per exemple. A partir de llavors, el camí d’aquests estris va avançar incorporant els nous coneixements de cada època.

Com no podia ser d'altra manera, quan al segle XIX es va començar a experimentar amb l’electricitat, de seguida hi va haver qui va intentar crear música amb aquesta nova tecnologia, mentre també es feien els primers experiments per gravar-la. Un dels pioners més extraordinaris va ser l’americà Thaddeus Cahill, que va inventar el primer instrument capaç de produir sons electromecànicament. L’aparell es deia telharmonium i era una complexa màquina que, mitjançant dinamos, reproduïa uns sons similars als que aconsegueix un piano amb el martelleig de les cordes. El problema era que això passava entre 1896 i 1897, quan encara no s’havien inventat els amplificadors i per aconseguir un volum alt era necessari que les peces fossin molt grosses. Per això el telharmonium pesava unes 200 tones i ocupava uns 18 metres lineals. Es diu que Cahill va necessitar un tren sencer per transportar-lo des d’Ohio fins a Nova York, on el va instal·lar en un teatre per convertir-lo en un negoci. La seva idea era retransmetre la música que produïa mitjançant unes línies telefòniques exclusives per a abonats. O sigui una mena de Spotify o de fil musical de fa 125 anys. Els seus clients sobretot serien hotels i restaurants, però sembla que l’invent causava interferències en les línies telefòniques convencionals i no va acabar de funcionar. A més, aviat van aparèixer altres sistemes per reproduir música com el gramòfon i la ràdio, que el van superar.

El mateix any que Cahill posava en marxa el telharmonium als Estats Units, a Sant Petersburg naixia Leon Theremin, que el 1919, amb només 25 anys, va inventar un instrument que va batejar com a eteròfon però que ara és conegut simplement amb el cognom del seu creador. El més fascinant del theremin és que es toca sense ser tocat. No hi ha cordes, ni tecles ni res. Tan sols dues antenes, una vertical i una horitzontal, que produeixen sons només quan les mans interfereixen en el camp d’ones que generen entre si. Els experts el consideren un dels instruments més difícils de tocar perquè costa molt aprendre com reproduir les notes. Tanmateix, la seva peculiar sonoritat, que pot recordar la del violí, ha servit per crear efectes sonors i era un recurs habitual a les pel·lícules de terror i de gènere fantàstic dels anys 50 i 60.

Notícies relacionades

En definitiva, com pot veure’s, l’espècie humana sempre ha sentit atracció per la tecnologia i ha explorat com utilitzar-la per donar sortida a la seva creativitat. De fet, el 1913 el compositor i pintor futurista Luigi Russolo va escriure ‘L’art dels sorolls’, un text on assegurava que calia acostar-se a la música d’una forma nova perquè l’oïda humana ja s’havia acostumat als sons urbans i industrials. Precisament el juny d’aquell mateix any va intentar portar a la pràctica els seus postulats amb un concert protagonitzat per una espècie de motor de combustió com a solista. I poc després va començar a inventar nous instruments que reproduïssin els sons de les màquines que formaven part de la vida quotidiana de fa una mica més d’un segle. Quasi ningú va entendre la seva proposta i li van ploure crítiques de totes parts. Ara està considerat un dels predecessors de la música electrònica. Sempre hi ha gent avançada al seu temps. Segur que els del Sónar van tenir una sensació similar quan en van fer la primera edició el 1994.


Pioneres als 60

En aquesta història també s’ha de destacar el nom de les angleses Daphne Oram i Delia Derbyshire, que als anys 60 van ser pioneres de la música electrònica des del BBC Radiophonic Workshop. Un dels seus treballs era crear sintonies per a programes. Derbyshire va crear el tema principal de ‘Doctor Who’, i va ajudar a popularitzar la música feta amb màquines.