Creuers a Barcelona: vacances al mar | + Història

La seva presència és un dels indicadors que les restriccions pandèmiques han desaparegut i que el turisme global torna a apropiar-se de l’espai públic. El retorn a la normalitat pre-covid és també el retorn a velles dinàmiques resumides en una notícia d’aquests dies: el creuer més gran del món arriba a Barcelona per fer rutes setmanals. És un buc amb capacitat per a set mil passatgers que sortirà de la capital catalana per navegar pel Mediterrani. La cosa bona és que al ser base d’operacions, la ciutat no és una simple escala d’un dia i això fa que els creueristes allarguin l’estada. És a dir, més negoci per al sector turístic. Una altra cosa és com aquesta moviment econòmic reverteix als barcelonins, però això ho deixarem als experts.

El turisme de creuers és un dels que més creixement ha experimentat els últims anys. A Barcelona, com quasi tot el que té a veure amb la seva projecció internacional, el punt d’inflexió es va començar a produir després de l’impacte global que van tenir els Jocs Olímpics de 1992. La ciutat es va posar al mapa i el seu port també.

Tradicionalment els creuers mediterranis es concentraven a Itàlia, on van començar a navegar el 1833. El pioner fou el vaixell 'Francesco I', que després de salpar de Nàpols va fer escala, entre altres llocs, a Malta, Corfú, Delfos, Atenes i Esmirna, abans d’atracar a Constantinoble. Durant el trajecte es van celebrar festes, es serviren àpats exquisits i es van visitar els llocs més emblemàtics. El passatge estava format per aristòcrates i famílies adinerades, perquè només ells podien fer això que ara n’hi diem turisme.

De fet aquest paraula és una evolució del concepte Grand Tour, sorgit el segle XVIII, i que consistia en viatjar pels principals punts del Vell Continent. Ho van començar a fer els nobles anglesos i, mica en mica, ho va anar copiant tothom. Tant a terra com al mar. Per això fa dos segles només hi havia un exclusiu vaixell per uns quants rics i ara les aigües són plenes de macrocomplexos flotants de les dimensions d’un poble petit de la Catalunya interior.

Aquestes coses, però, no passen d’un dia per l’altre. És una evolució que va avançant generació rere generació. Després dels aristòcrates van venir els burgesos, que van poder anar de creuer a partir de 1844 gràcies a la companyia britànica P&O. L’empresa s’encarregava de gestionar el servei de correu postal entre les illes i la península ibèrica, però va veure que portant turistes des de Southampton a Gibraltar, Malta i Atenes, també podia fer negoci. La demanda no va parar d’augmentar i cada vegada calien vaixells més grans i equipats. El 1880 van construir el primer buc d’acer i el 1889 el 'Valette' va incorporar llum elèctrica a les seves instal·lacions.

Paral·lelament creixia el tràfic entre Europa i els Estats Units, i el moviment de transatlàntics cada vegada era més important. La majoria de passatgers creuaven l’oceà per buscar una vida millor a nord-amèrica, però altres simplement ho feien per plaer. Per aquesta raó cada vegada eren més luxosos, com bé sabem tots els que hem vist la pel·lícula Titànic.

L’enfonsament d’aquell creuer va ser l’anunci del final d’una era que definitivament va arribar amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, quan el mar va deixar de ser un lloc segur. I tot i que durant els anys vint semblà que es recuperava l’activitat, no va tenir temps de consolidar-se perquè va començar la Segona.

Després, quan el món es va refer, els transatlàntics van quedar superats per l’aviació, molt més ràpida i eficient a les llargues distàncies. Els creuers de lleure van buscar nous mercats i durant els seixanta, als EUA van descobrir el Carib, que va ser el principal destí del turisme massiu americà. Era qüestió de temps que aquella tendència arribés aquí, com ha acabat passant. 

---

Notícies relacionades

‘Wonder of the Seas’, el creuer més gran del món, arriba a Barcelona amb rutes setmanals

¿Quant viuen els gats?

Una sèrie pedagògica

Un dels elements que més va ajudar a popularitzar el turisme de creuers entre la classe mitjana americana va ser la sèrie 'The love boat', coneguda aquí com 'Vacaciones en el mar'. Es va mantenir en antena durant nou temporades, entre 1977 i 1986, i va col·laborar que tota una generació construís el seu propi imaginari sobre què era anar de creuer.