¿Des de fa quan els catalans trenquem la ‘ce trencada’? Espòiler: no fa pas tant

Paloma Vargas és una traductora andalusa «que acaba d’aterrar a Barcelona» i que ha topat amb una anomalia ja en les seves primeres classes de català que la «porta boja». Ha descobert per a la seva sorpresa que el seu professor de català escriu la ‘ç’ com una ‘c’ amb una barra que creua la seva base. Ella sempre havia vist escrita aquesta lletra, en idiomes que també l’utilitzen, com el portuguès i el francès, com una ‘c’ amb una cua que penja de la seva base, una vírgula. Parlem de la cal·ligrafia, l’escriptura manual: en la tipografia, en els textos impresos (en qualsevol llengua, també en català) la cua mai creua ni ratlla la ‘c’. Així ho explica.

Todo empezó cuando vi a mi profe de catalán escribir la letra ç de la siguiente manera. pic.twitter.com/R2AniaLD0q

— Paloma Vargas (@Palomavruiz) 2 de febrero de 2022

Bé. ¿Què té això d’estrany? El fil de Paloma va començar a omplir-se de respostes de catalanoescrivents que explicaven que just així és com escriuen aquesta lletra. I que se sorprenien quan la traductora (i nous participants en el diàleg) els explicaven que això no era, ni de bon tros, l’habitual en altres llengües.

Pero se me quedó el runrún y pregunté a un grupo de amigues catalanes cómo escribían la ç. Me enviaron esto. pic.twitter.com/xOvA55ZVdK

— Paloma Vargas (@Palomavruiz) 2 de febrero de 2022

También atravesaban la c con una línea recta. Ahí ya empecé a pensar que lo mismo sí había una diferencia cultural. Porque todas las cedillas que yo había visto manuscritas (tanto de gente de otros sitios de España como cuando viví en Francia) eran siempre variaciones de estas. pic.twitter.com/xrK1X3gBfy

— Paloma Vargas (@Palomavruiz) 2 de febrero de 2022

I la reflexió de Paloma Vargas s’ha convertit en un fòrum de debat en què, al cap de 24 hores, havien participat via aportacions, retuits o ‘likes’ més de 18.000 persones. Amb aportacions diverses (i un factor en comú: la sorpresa). I intents de trobar una explicació al fenomen. Les exploracions en manuscrits medievals donen com a resultat una ‘cedilla’, no una ce trencada realment ‘trencada’. Però de fet, buscar referències en l’escriptura medieval és en aquest cas un atzucac (aquí va un breu incís sobre la història de la ‘ç’).

En castellà, la ‘ç’ era un dels molts signes (juntament amb la ‘ss’, la ‘s’, la ‘z’) que representaven els múltiples sons sibilants del castellà medieval (essa sorda, essa sonora, ts, dz...), suposadament derivat de la ‘z’ de l’escriptura visigoda amb un ‘gorro’ afegit (tot i que en pocs dies estarem en condicions d’aportar una explicació alternativa). Culminat el procés de simplificació d’aquests sons en només dos (ce i essa), o només un en el cas de pronunciar la ‘c’ com una ‘s’ i viceversa, la ‘ç’ queda suprimida en la cinquena edició de l’Ortografia de la RAE (1755). En català, la ‘ç’ cau en desús fins i tot abans, fins que la campanya ortogràfica de la revista ‘L’Avenç’ (que el 1891 rectifica l’escriptura de la seva anterior capçalera, ‘L’Avens’) proposa recuperar-la perquè el català reflecteixi l’etimologia de les paraules i no només el seu so, opció que s’oficialitza amb les normes de Pompeu Fabra de 1913. Avui, veure escrit Fransa enlloc de França com van fer des del Baró de Maldà a Mossèn Cinto segurament ens faria sagnar els ulls. Hi ha una discontinuïtat amb l'ús anterior d'aquest signe així que no perdem el temps: és a partir de començament del segle XX que podem resseguir com s’escriu en temps moderns la lletra que Fabra denomina ‘ce trencada’ (aquí acaba l'incís, disculpin). I resulta que...

Si consultem manuscrits d’escriptors catalans del segle XX, cap d’ells trenca la ce trencada. O l’escriuen a la francesa o, si van de pressa, la deixen caure descuradament. Aquí, uns exemples que hem recollit de Joan Maragall, Josep Pla, Salvador Espriu. Altres participants en el debat aporten altres exemples, amb el mateix resultat.

No deu de ser casual que aquesta sigui el model que trobem a materials pedagògics de temps de la Mancomunitat i la República, com el 'Sil.labari' de Pau Romeva il.iustrat per Josep Obiols, en aquesta edició de 1922.

Sil.labari català de Pau Romeva, il.lustrat per Obiols: pic.twitter.com/ijDImgonZl

— Ernest Alós (@ernestalos) 6 de febrero de 2022

I llavors, ¿quan es produeix el canvi en l’escriptura de la ‘ç’, i per què? En el debat es plantegen dues possibles explicacions. Que la denominació d’aquest signe en català influeixi els usuaris de la llengua a ‘trencar-la’ (però això no va succeir durant dècades). O que la influència dels quaderns de cal·ligrafia en català en ús a les escoles introduïssin a finals dels 70 aquesta innovació. Per sortir dels dubtes, ens dirigim a l’editor Joan Salvatella, propietari de la casa editorial de referència en la matèria, Salvatella.

«Doncs no m’ho havia plantejat mai, aquesta possible influència mai l’havia detectat», respon. Però el cert és que els seus quaderns, que va començar a publicar a finals dels 70 i principis dels 80 (‘Bona lletra’, ‘Lletra lligada’, ‘Paraules escrites’), són els primers exemples que de moment trobem de ‘c’ trencada-trencada. Així que Salvatella ens remet a Fermí Catell, mestre jubilat de Lleida i que va ser l’autor d’aquests traços que han seguit centenars de milers d’escolars catalans en les últimes quatre dècades.

I resulta que Fermí Catell té, a falta de posterior confirmació, la resposta. No acabava de ser-ne conscient, però reflexiona i arriba a una conclusió. Lamenta ser, potser, un dels responsables d’alguna cosa que, estrictament, seria una incorrecció gràfica. Però que ja s’ha consolidat (qui sap si amb el reforç psicològic del pes de l’expressió ‘ce trencada’). En els motius d’aquest canvi gràfic es barregen la renovació pedagògica i el canvi d’estris d’escriptura, del plomí al llapis i el bolígraf.

Comencem amb la cal·ligrafia tradicional amb plomí. La vírgula havia de començar en la base de la c amb traç fi, per doblegar-se i acabar en traç gruixut. Però el reemplaçament del plomí pel llapis (que comença fi i als minuts passa a ser gruixut) i el bolígraf (que rellisca) impedeix aquesta precisió i finor. Fins i tot la de fer coincidir l’inici del traç amb el de la ‘c’. «I no deixa de ser un afegit que molesta, que resta velocitat a l’escriptura», apunta, a més de trencar la dinàmica del que hauria de ser la lletra lligada.

Els mestres de la renovació pedagògica

Així que, quan després de la mort de Franco va començar a dissenyar nous materials pedagògics juntament amb altres mestres de primària, davant la inexistència de recursos en català, confessa que es va deixar influir per l’ús real dels alumnes de primer i segon d’EGB. «Al fer aquesta ‘c’, la vaig fer d’aquesta forma perquè és el que feien els nois», recorda.

En els seus quaderns d’ortografia va renunciar a la precisió necessària per fer coincidir la punta del llapis amb el traç de la ‘c’ per «trobar la forma més funcional i còmoda possible» i va fer començar el traç addicional de la ‘ç’ en un punt on reposaria el llapis, lleugerament a sobre del traç de la ‘c’, i que a partir d’allà descendís. «Tot i que no hauria de sortir per la part superior», admet. I aquest punt va anar creixent amb l’ús, fins i tot en les successives versions dels quaderns, fins a trencar la ‘c’ sense discussions.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Molt probablement, va crear escola, afavorida per una «economia d’esforç inconscient». «Llavors teníem molt més entusiasme que formació», conclou.

Coses de l’impacte de la renovació pedagògica a Catalunya, probablement, davant la molt més tradicional tradició escolar francesa i portuguesa. O això concloem de moment, fins que algú aporti altres dades.