Entendre-hi + amb la història

Desi, la gossa historiadora | + Història

Entre les tradicions universitàries, no pot faltar tenir l’orla amb els companys de promoció. La que s’acaba de fer l’alumnat d’Història de Ciudad Real crida una mica l’atenció. Entre els retrats hi apareix una gossa.

Desi, la gossa historiadora | + Història
4
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé

Aquests dies l’orla de la promoció 2018-2022 del grau d’Història de la facultat de lletres de Ciudad Real de la Universitat de Castella-la Manxa s’ha viralitzat, perquè entre les fotos dels estudiants que estan acabant la carrera hi ha la d’una gossa anomenada Desi. Ha sigut la fidel companya d’Abel Beldad, un home invident de 60 anys que va perdre la vista als 56. En comptes de quedar-se a casa, va decidir fer l’accés a la universitat per a majors de 45 anys i matricular-se al grau que ara és a punt de completar. Des del primer dia, la seva gossa l’ha acompanyat a totes les classes i ara surten a l’orla, un al costat de l’altra.

A aquestes alçades ningú discuteix el paper dels gossos d’assistència. No només en el cas de les persones cegues, sinó també a l’hora de fer front a molts altres problemes de salut. Sense cap mena de dubte, la companyia dels animals ens ajuda a ser millors persones. La pregunta és, ¿des de quan passa això?

Segons Michael Tucker, autor del llibre ‘Els ulls que guien’, dedicat als gossos pigall, l’evidència més antiga d’un cànid ajudant un invident data del segle I i és un mural conservat a Herculà. Aquella ciutat romana, veïna de Pompeia, també va quedar sepultada pel Vesubi i és una valuosa font d’informació per conèixer la vida quotidiana de fa dos mil·lennis. Un altre dels autors que han investigat sobre la qüestió, Steve Swanbeck, al volum sobre la història de l’entitat americana The Seeing Eye, cita una il·lustració xinesa del segle XII on un gos acompanya un home que no hi veu.

Ara bé, no va ser fins a mitjans del segle XVIII quan, a París, es van començar a realitzar els primers intents per entrenar animals amb aquesta finalitat. Aquell primer pas va tenir continuïtat el 1819, quan l’alemany Johann Wilhelm Klein va publicar ‘Manual d’instrucció per a cecs’. Entre altres aspectes, esmentava l’ús d’animals per guiar les persones invidents.

Tot i això, no va ser fins ben entrat el segle XX quan es va començar a valorar seriosament la possibilitat d’ensinistrar gossos pigall. Però perquè això passés la humanitat va haver de patir un dels desastres més terribles que mai ha provocat: la Primera Guerra Mundial.

El 1914, les grans potències europees van enviar a les trinxeres milions d’homes. L’esclat del conflicte era resultat d’una escalada armamentista i de l’expansionisme colonial, que havia començat al segle XIX. Tots els països enfrontats estaven convençuts que aconseguirien una victòria ràpida i neta. Tenien una fe absoluta en el desenvolupament de la tecnologia de l’època i els primers soldats van marxar al front eufòrics; com si ja participessin de la desfilada de la victòria. En realitat anaven a l’escorxador. Amb aquelles armes tan mortíferes l’únic que es va aconseguir va ser provocar més morts i ferits que en cap altra guerra de la humanitat. I molts dels que van patir l’atac d’armes químiques, com el gas mostassa, van perdre la vista.

Aleshores, aprofitant que també s’havien entrenat animals per a accions militars, es va utilitzar aquest coneixement per aplicar-lo a l’àmbit civil i a Alemanya, el 1916, ja es van formar els primers gossos per a veterans. El 1927, la nord-americana Dorothy Harrison Eustis, que era ensinistradora de gossos policia a Suïssa, va escriure un article al ‘Saturday Evening Post’ explicant la seva visita a terres germàniques i la feina que s'hi estava fent amb els cànids. Al llegir la seva crònica, molts lectors es van posar en contacte amb ella per saber més d’aquests animals. Entre ells hi havia un jove invident anomenat Morris Frank, que va viatjar a terres helvètiques per preparar un pastor alemany, de nom Buddy, perquè es convertís en el seu company.

Notícies relacionades

Frank i Buddy van tornar a Nova York a l’estiu de 1928 i per demostrar les capacitats dels gossos pigall van creuar els carrers més transitats en hora punta. La premsa de seguida es va fer ressò de la proesa. A partir d’aquesta experiència Frank i Harrison van fundar The Seeing Eye, la primera escola de gossos guia dels Estats Units, que encara funciona i és tota una institució.


Armes químiques i ceguesa

Una de les conseqüències de la Primera Guerra Mundial va ser l’enorme quantitat de ferits entre els soldats. De la mateixa manera que les armes químiques van provocar moltes cegueses, arran dels impactes d’obusos i de la metralla, hi va haver molts amputats. Disciplines com la cirurgia i l’ortopèdia van haver d’avançar molt per atendre les seves necessitats.