El mar, un camp de batalla | + Història

La imatge de la nau surant de costat va donar la volta al món i va recordar que la navegació pot jugar males passades. I no cal recórrer a l’habitual cas del ‘Titanic’ per demostrar que, al llarg de la història, les tragèdies formen part de la història marítima. N’hi ha hagut de molt pitjors. Val a dir que ara es construeixen bucs molt més sòlids que mai. A més, que es tenen unes eines per prevenir les condicions meteorològiques adverses que eviten moltes catàstrofes. Deixant de banda que no hi ha tanta gent que viatgi per mar com abans, perquè els avions són el principal mitjà de transport col·lectiu de llarga distància.

Ara fa una mica més d’un segle, però, era molt diferent. La gent es movia amb vaixell pel món i precisament per això el mar va tenir un paper clau durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Quan va esclatar el conflicte, britànics i alemanys van mantenir una aferrissada disputa per assegurar-se l’hegemonia marítima. L’objectiu era bloquejar el pas de les flotes militars i dels combois que abastien de productes bàsics, com ara aliments i matèries primeres.

Durant el segle XIX, Londres havia aconseguit imposar el seu regnat a tots els oceans del planeta, però durant la guerra els alemanys van desenvolupar una arma que va canviar les regles del joc: el submarí. Tot i que les primeres accions no van tenir èxit, els submarins alemanys ben aviat van començar a sembrar el terror. Quan menys s’ho esperaven, els mercants i cuirassats britànics rebien el fatal impacte dels torpedes i es precipitaven al fons. Allò tenia efectes a diferents nivells. D’una banda, hi havia la qüestió de les pèrdues humanes i, de l’altra, també privar que carregaments de provisions vitals arribessin a la rereguarda. A part de la sensació de vulnerabilitat que mai fins llavors havia experimentat l’armada britànica.

Inicialment, els barcos que transportaven passatge no havien de ser atacats, però davant la sospita que els bucs podien utilitzar les bodegues per dur-hi armament o provisions d’amagat, també es van acabar convertint en objectius. El comportament dels germànics cada vegada generava més inquietud entre les altres potències, especialment als Estats Units, que s’havien mantingut aliens a una guerra que consideraven que no anava amb ells. Fins que el transatlàntic ‘Lusitània’ va ser enfonsat el 7 de maig del 1915. El president Wilson va amenaçar Berlín i momentàniament la guerra submarina es va aturar.

Ara bé, el primer dia de febrer del 1917 es va reprendre. Sense restriccions. Qualsevol cosa que flotés corria perill. Sense transport marítim, el món s’acostava al col·lapse i ningú podia preveure què passaria. Washington no va voler-ho comprovar i es va posar al costat de Londres i París. Allò va ser definitiu per acabar amb la guerra.

Pel camí, però, van quedar centenars de vaixells engolits per les profunditats. I amb ells, les vides de moltes persones que van morir ofegades, víctimes d’una guerra a la qual no participaven. Però, mentre la gent plorava els seus morts, els exèrcits d'arreu prenien bona nota de l’eficàcia dels submarins en cas de guerra. El 1939 tornarien a entrar en acció. Més moderns. Més resistents. Més mortífers.

---

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Víctima il·lustre

Una de les víctimes dels submarins va ser el compositor català Enric Granados, que morí a bord del ‘Sussex’, torpedinat el març de 1916 al canal de la Mànega. El transatlàntic havia salpat dels EUA, on Granados havia triomfat i, fins i tot, havia estat rebut pel president Wilson. Precisament, aquesta cita l'havia obligar a endarrerir el retorn a casa i embarcar-se al ‘Sussex’.